Per a ella, no existeix el no. Lia Rodrigues afirma la possibilitat de l’acord. Una poderosa sensibilitat es desplega amb les olors –Para que o céu não caia–, amb el tacte –Pindorama–, amb el crit –Furia–, i contradiu els més pessimistes.
Què tenen en comú les tres peces de la constel·lació?
El que comparteixen entre si i amb tota la meva creació és una manera ecològica de treballar, que consisteix a transformar una cosa d’origen molt pobre en una cosa molt noble en escena.
El col·lectiu, com a concepte i com a estructura, és un tema clau en la teva creació. Com el treballes?
El col·lectiu és un bonic equilibri entre les diferències. M’encanta treballar amb gent que té idees diferents de les meves, només cal trobar la manera d’equilibrar-les per avançar. Com a coreògrafa o com a activista social, intento col·locar-me en una posició d’escolta, així és com s’aprèn. Al Brasil tinc una posició privilegiada: vaig néixer blanca i de classe mitjana, i això et dona unes possibilitats que la majoria no té, com la decisió de ser artista. Aquest és un país racista i amb moltes desigualtats socials, i els blancs hem d’escoltar la gent que durant molts anys ha estat apartada de les decisions i compartir els nostres privilegis.
Com sorgeix el treball a la favela de Maré?
Fou la dramaturga de la companyia, Silvia Sorte, qui em va presentar el projecte de la ONG Redes da Maré, i és dins d’aquesta xarxa que el 2009 vam crear el Centro de Artes da Maré i el 2011 l’Escola Libre di Danza di Maré, amb dos nuclis d’activitats: un per a tota la població de vuit a 80 anys, amb classes gratuïtes de diferents tipus de dansa, i el grup de formació continuada per a joves de 14 a 25 anys. Aquests joves reben una beca amb l’objectiu que es preparin per entrar a la universitat, que és una excepció per a la gent de la favela. Del primer grup de formació professional, en aquests moments n’hi ha 10 que són a la universitat, dos van anar a l’escola PARTS i quatre es van quedar a la meva companyia. És un projecte que em dona moltes alegries.
En treballar en aquest context, és obligat pensar sobre les connotacions i les limitacions del territori?
El 2004, en traslladar-me a Maré, va canviar tota la meva forma de treballar i de viure. La qüestió del territori és central al meu treball perquè és una qüestió concreta des del moment que vaig haver d’inventar la manera d’ocupar aquest territori. I no hi ha cap regla, és un procés lliure i sempre canviant, perquè tenim tants factors –de tipus econòmic, social, de violència– que ens travessen tota l’estona… La favela és un lloc deixat, oblidat, que no surt als mapes turístics ni als plans urbanístics. És un lloc totalment abandonat pel govern. Però el futur és a la favela perquè és on les persones poden crear maneres d’inventar un nou territori.
Com t’hi pots mantenir permeable i alhora ferma?
Tenim molt de temps per crear cada peça, entre 9 i 10 mesos, i això ens permet fer la reflexió sobre el que va succeint.
Això és un luxe!
No! Jo lluito per tenir les condicions que necessita el meu treball. Cada artista ha d’escollir la seva manera de treballar; no són condicions, són decisions.
Diria que el teu és un treball de resistència.
El 2020 celebro 30 anys de companyia, una mica menys de la meitat de la meva vida, faré 64 anys… i des dels 18 que ballo professionalment! Però més que resistir –que és una paraula amb una càrrega d’estatisme–, prefereixo parlar de construir, perquè l’important és estar en moviment i fer coses concretes.
I no hi ha desgast?
No el sento, jo sento el desig de fer coses, de construir. Hi ha moltes portes que se m’obren cada dia, em sembla com si estigués començant.
