Anne Teresa De Keersmaeker i Radouan Mriziga, que ja havien treballat plegats a 3ird5@w9rk, un espectacle a l’aire lliure creat per al jardí de La Maison des Arts durant el Kunstenfestivaldesarts del 2020, van començar els assajos d’Il Cimento dell’Armonia e dell’Inventione, una peça per a quatre ballarins, analitzant Les quatre estacions d’Antonio Vivaldi sota la direcció experta de la violinista Amandine Beyer, la qual, juntament amb el seu conjunt Gli Incogniti, va fer l’aclamada gravació que va inspirar aquesta nova obra coreogràfica. La tria d’una peça musical tan coneguda resulta sorprenent. Quin tipus de gestos es poden plantejar en resposta a Les quatre estacions i les connotacions que evoca immediatament? Com es pot treballar amb la familiaritat d’aquesta música i transcendir-la? Què ens pot revelar avui dia? I de quina manera la música de Vivaldi connecta tots dos coreògrafs?
Anne Teresa De Keersmaeker – Vaig descobrir la interpretació de Nikolaus Harnoncourt de Les quatre estacions de Vivaldi als anys vuitanta. És una de les peces més emblemàtiques, sinó la més emblemàtica, de la música clàssica occidental. Pateix per la seva qualitat de la mateixa manera que ho fa la posta de sol: és bonica, però s’explota com a imatge. Molts músics la consideren música popular en el sentit negatiu del terme, però crec que això està canviant. L’Amandine i jo ja vam treballar plegats en Bach i Biber, però ella sempre ha estat una gran defensora de Vivaldi.
Radouan Mriziga – Només conec l’obra de Vivaldi com la coneix tothom, però estic molt content d’haver estat convidat a l’espai d’aquesta música, i d’aquesta peça en particular. Precisament perquè és un «èxit» és fàcil que el públic la reconegui, hi entri i comparteixi aquest espai amb nosaltres. Forma part de la nostra memòria col·lectiva. Permet que moltes persones es connectin i comparteixin melodies, sons, records i sentiments. Això és important avui dia. El repte per a nosaltres és endinsar-nos realment en aquesta música, analitzar-la.
Anne Teresa De Keersmaeker – La idea d’una composició musical que aborda directament el tema de les quatre estacions també ens va atreure de seguida. Està plena de representacions de la naturalesa. Parla de la nostra relació amb el medi ambient, que és el nucli del nostre treball. L’observació de la naturalesa ha estat clau en la nostra trajectòria com a coreògrafs. Com mirem la naturalesa com a éssers humans? Això ens preocupa i continua plantejant preguntes difícils. Encara tenim estacions? Com escriu Shakespeare a El somni d’una nit d’estiu: «Veiem com canvien les estacions (…) la primavera, l’estiu, la tardor fecunda, l’hivern furiós, els canvis (…) i el món, confós pel seu creixement, ja no sap quin és quin. I aquesta mateixa progènie de mals prové del nostre debat, de la nostra discòrdia; Som els seus pares i el seu origen».
Radouan Mriziga – Avui ens enfrontem a situacions extremes. La biodiversitat es desploma. Encara que la música no ho abordi de manera literal, hi ha alguna cosa en la simplicitat del plantejament de Vivaldi sobre les estacions que ens permet també reflexionar-hi a partir d’elements senzills: el sol, la calor, el fred, els animals, l’aigua, el vent, les plantes. Tots sabem i sentim el que està passant. «Són les estacions, n’hi ha quatre, i si aquí només ens en queden dues, vol dir que tenim un problema.» El fet que Vivaldi visqués al Mediterrani també és clau. Jo soc del Mediterrani i m’encanta la regió i el que s’hi ha creat. El seu passat és ple de bellesa, però també de catàstrofes i injustícies. És important entendre aquesta música també des de la perspectiva d’aquesta regió.
Quin tipus de declaració pot fer la dansa en resposta a les crisis a què ens enfrontem avui dia? Com creareu un contrapunt coreogràfic a aquesta música? Tenint en compte que és tan coneguda i representativa, ha de ser tot un repte.
Anne Teresa De Keersmaeker – La dansa no és només celebració i consol encarnats, sinó també reflexió. Podem plantejar preguntes sense fer afirmacions explícites. Tenint en compte la complexitat i l’extremisme dels temps que corren, plantejar preguntes potser és l’únic que podem fer. Quin tipus de passat recordem? Quin futur imaginem? Aquesta música es va compondre fa més de tres-cents anys. Per a nosaltres ha estat plena de sorpreses. Representa l’home sol, temorós i impotent davant de la naturalesa. El tema és senzill i tothom s’hi pot identificar. Alhora, és multidimensional. Té diverses capes: tant des del punt de vista tècnic com pel que fa a la història, i com representa la naturalesa i organitza el temps i l’espai.
Radouan Mriziga – Aquestes capes es converteixen en eines que l’Anne Teresa i jo podem compartir amb els intèrprets i, en última instància, amb el públic. La música conté una narrativa i té un aspecte emocional important. És gairebé com explicar una història.
Amandine Beyer – Que hi hagi tantes capes demostra la generositat de Vivaldi: ofereix tant als músics com als oients molts punts d’entrada possibles. La música convida; obre un espai per a les preguntes. Les quatre estacions va ser oblidada durant molt de temps i només es va convertir en un èxit en la dècada de 1930. Quan va ser (re)descoberta, es va fer molt popular a l’instant. No ha perdut gens ni mica de frescor ni de força. Està plena d’efectes especials. Les representacions que Vivaldi fa dels ocells continuen sent eficaces, tot i que ara ja no els sentim tan sovint. En analitzar-la plegats, vam descobrir que gran part de Les quatre estacions està composta en to menor. Això crea més suspens i tensió que si estigués composta en to major: alegre i lluminosa.
Anne Teresa De Keersmaeker – No és en absolut com m’imaginava que seria aquesta música. És més aviat alegre, però té una gran força vital. Evoca una paleta de colors estranya i inusual.
Radouan Mriziga – Quan escoltes aquesta música, et fa sentir de certa manera, perquè et resulta molt familiar. Quan comences a analitzar-la, descobreixes les històries que hi ha al darrere i els textos que Vivaldi va escriure per acompanyar-la, i hi estableixes un altre tipus de relació. Quan comences a estudiar la partitura i t’adones que és més en to menor que major, entres en una altra relació amb ella. I aleshores t’assabentes que cada concert es divideix en tres moviments… Hem continuat descobrint nous nivells. Apropar-se a aquesta multiplicitat de capes obre la possibilitat de distanciar la música de Vivaldi dels tòpics i examinar-la des d’una altra perspectiva.
Anne Teresa De Keersmaeker – És fascinant que Vivaldi, en realitat, no estigués tan a prop de la naturalesa. Vivia a Venècia. Era un home de ciutat. Vivaldi la va compondre a Màntua, durant una estada fora de la ciutat. Això ens convida a reflexionar sobre la nostra relació amb la naturalesa. En formem part o la contemplem com si estiguéssim fora? Si Vivaldi realment observava la naturalesa des de la distància, la manera com la plasma en aquesta composició és fascinant. Quin missatge transmet sobre les quatre estacions? La música inclou moltes representacions del vent. Hi ha moltes tempestes a Les quatre estacions. No pinta un quadre bonic, com era habitual a l’època romàntica, sinó que descriu una naturalesa violenta. La música és, literalment, plena d’una energia turbulenta. Aigua, vent, foc: tots els elements hi són. La música encarna la naturalesa com si Vivaldi se’n sentís part. Com ja se sap, m’obsessionen els cercles, les espirals, les el·lipses i els vòrtexs. Especialment a L’estiui L’hivern, la música convida a girar. A la naturalesa, tot gira: el vent, els oceans, les estrelles, el sistema còsmic… És cíclica. S’obre i es tanca. Les quatre estacions encarnen realment això.
Amandine Beyer – És una peça molt còsmica. La música encarna aquest tipus d’obertura i tancament també en la manera com Vivaldi utilitza el violí i la seva capacitat d’imitació. Vivaldi era conscient de la naturalesa que l’envoltava. Devia sorprendre’l la seva bellesa, el seu poder i la seva violència. Creiem que ell mateix interpretava la part del violí solista. La tècnica, l’expressió, l’ús de l’harmonia, l’escriptura: tot al servei de les imatges i de la narració. A l’època de Vivaldi, el violí era considerat el rei dels instruments, per la potència i la capacitat d’imitar tots els altres instruments: la trompeta, l’orgue, així com la veu i els elements; la naturalesa, els ocells, els sorolls. Aquí, el violí s’obre per convertir-se en un sintetitzador. Vivaldi va portar aquesta idea més enllà. Era un violinista molt hàbil, però la seva representació de la naturalesa també era molt dramàtica. En aquella època escrivia òperes i li encantava el teatre. Observa la naturalesa i la teatralitza. És evident que s’ho va passar bé component Les quatre estacions.
Radouan, sempre que Anne Teresa posa en marxa un nou projecte comença analitzant la música amb gran detall. L’anàlisi musical també forma part del teu procés coreogràfic?
Radouan Mriziga – La majoria de vegades no parteixo de la música. De fet, faig just el contrari. M’encanta la música i treballo amb música, però en un moment determinat l’elimino, i sovint acabo només amb un petit indici. Per això m’interessa treballar amb la música com ho fa l’Anne Teresa, i escoltar l’Amandine analitzant la composició de Vivaldi. Només sento ritmes i em centro en allò que s’amaga dins de la música: pulsacions ocultes, ritmes ocults. Així és com accedeixo a la música, a través del ritme. Per mi, no cal que tota la peça musical sigui audible en la representació. Potser cap part no hauria de ser audible. Aquesta és una altra manera amb la qual em relaciono amb la música.
Anne Teresa De Keersmaeker – Ens vam proposar crear plegats aquesta obra i desenvolupar conjuntament tots els aspectes: coreografia, música, vestuari, il·luminació i decorats. Tanmateix, quan vam començar els assajos, ens vam adonar que era essencial crear també un espai perquè cadascú seguís el seu camí. Així que seguirem el procés de l’altre i veurem si, amb el temps, les nostres línies paral·leles es creuen o continuen sent paral·leles. Això ho descobrirem més endavant. El més segur és que es produeixi una contaminació mútua, tot i que encara no sabem quina forma acabarà adoptant. És massa aviat per saber-ho.
Radouan Mriziga – Parlem de la naturalesa i de l’aspecte còsmic. M’interessa explorar la idea que Vivaldi simplement canalitzava alguna cosa sobre la naturalesa. Per mi, ell forma part de la naturalesa. Alhora, nosaltres canalitzem alguna cosa a través d’aquesta música. No ha de ser la nostra visió de com haurien de ser les coses. A les nostres converses sempre sorgeix la nostra relació amb la vida, la naturalesa i el cosmos. També el que és espiritual.
Anne Teresa De Keersmaeker – Compartim la passió per la geometria i per la dimensió espiritual de la naturalesa. Crec que la naturalesa i l’espiritualitat són el mateix. Hi ha tota una gamma de possibles aproximacions a la naturalesa, des d’una observació realment científica racional, analítica fins a una experiència espiritual holística, que inclou tant el cos com la ment o l’ànima. M’interessa la religió com a força espiritual, unificadora i còsmica, i la noció que pertanyem a alguna cosa que ens transcendeix. En aquests temps, que són d’extrems, és realment necessari. També aposto per la bellesa, i l’harmonia, en el sentit d’allò que funciona, no com a valor estètic o moral. Avui més que mai, el que està en joc és això. Com sobreviurem en aquest planeta els vuit mil milions d’habitants? Com el compartirem? Com compartirem l’aire i l’aigua? Com sobreviurà la naturalesa? Com tindrem cura dels animals, els arbres, els recursos naturals? Quan oblidarem la nostra posició de superioritat i deixarem de comportar-nos com si fóssim els amos de la Terra?
Radouan Mriziga – Estic d’acord que, en aquest moment, no podem tractar el present només des del punt de vista intel·lectual. Necessitem el que és intel·lectual, físic i espiritual. Crec que aquesta experiència particular analitzar, crear i experimentar és molt important avui dia.
Brussel·les, 8 de febrer del 2024
