A Creation 2023, Anne Teresa De Keersmaeker torna a la forma primària del moviment humà, caminar, i als orígens de la música pop occidental, el blues. L’acompanyen musicalment la cantant i compositora Meskerem Mees (1999) i el productor i guitarrista Jean-Marie Aerts (1951).
Anne Teresa De Keersmaeker: En els darrers anys he treballat molt amb música clàssica, amb Bach, per descomptat, i amb música des del segle xiv fins a compositors contemporanis com Grisey i Reich. La música sempre ha estat la meva primera companya i també la meva mestra. Però en alguns moments també he establert una relació amb la música pop. Per a la majoria, la música pop continua sent, essencialment, música per ballar. La música pop també conté molts elements que m’interessen: el ritme que et fa ballar ,una melodia i un aspecte líric, perquè inclou text, algú que et parla.
No fa gaire, estava ordenant la meva col·lecció de discos i vaig ensopegar amb un disc de vinil negre. En va caure una nota de la portada que no havia llegit mai, signada per Jean-Marie Aerts. Hi deia: «Te l’escoltes? Aquesta música t’interessa?» Això va ser el 1996. Havia començat la meva carrera el 1982 i llavors escoltàvem música de Talking Heads i TC Matic. Era la música que ballàvem a Brussel·les després de la feina; també era ballar, però d’una altra manera. A la nota només hi havia un telèfon i un fax. Vaig trucar-hi i el Jean-Marie va contestar.
Jean-Marie Aerts: Va ser una sorpresa. No m’esperava la trucada.
De Keersmaeker: Vam començar a parlar de blues, de Robert Johnson, de John Lee Hooker, de Muddy Waters. De seguida vaig veure que la música que buscava havia de tenir veu. La música pop explica històries i jo en volia explicar una. Però havia de ser una veu de dona. Havia vist vídeos de la Meskerem Mees a YouTube i vaig pensar: sí, és de debò, és autèntica. I en algun moment vaig preguntar al Jean-Marie si coneixia la Meskerem Mees. Va dir: «Sí, tens raó, m’encantaria treballar-hi».
Aerts: la Meskerem destaca. Ara mateix hi ha moltes veus femenines noves precioses, però la Meskerem tenia alguna cosa especial.
Meskerem Mees: Gràcies.
Aerts: Recordo un clip en què la Meskerem surt cantant mentre el Pete Doherty mira entre bambolines. Es veu que està impressionat.
Mees: En aquell moment anava molt col·locat. (riu)
De Keersmaeker: Poc després tots tres vam començar a treballar a l’estudi del Jean-Marie, partint del blues però utilitzant també ritmes i pulsacions per minut (PPM). Vam crear una estructura en què dividíem els diferents tempos. De seguida vam recórrer a Shakespeare per a les lletres. No era una combinació òbvia, però funcionava. (a la Meskerem) Què vas pensar quan et vaig trucar?
Mees: Em vaig posar molt contenta. Sobretot quan em vas dir que anava de blues. Vaig créixer amb la música del meu pare: Leadbelly, Mississippi John Hurt, Robert Johnson. No coneixia tan bé la teva obra, però de seguida em va deixar impressionada.
De Keersmaeker: Originalment, la idea era que la Meskerem i el Jean-Marie fessin una mena de banda sonora i ho enregistressin tot.
Mees: Però jo també volia ballar.
De Keersmaeker: Per què?
Mees: Tenia l’oportunitat de fer una gira de dos anys amb el meu projecte propi, sempre amb el mateix material. Era genial i ho agraeixo molt. Però per fer música nova s’ha de ser capaç d’apartar-se del material que ja tens, i això no es pot fer si te’n vas de gira. Trobava a faltar un repte, i sé que això sembla un problema frívol, però cantar i ballar en una peça de Rosas és exactament el que necessito: una cosa que no hagi fet mai i que potser encara no soc capaç de fer, tot i que ho donaré tot.
De Keersmaeker: A l’escenari la Meskerem està acompanyada per Carlos Garbin, antic ballarí de Rosas i guitarrista de blues. Juxtaposem un blues minimalista (guitarra i veu) amb pistes de fons que es poden ballar. Aquesta tensió, al meu parer, també és habitual en la història de la música pop, que també és la història de la música enregistrada. Sempre hi ha el desig d’una mena de presència, del so de la música en directe.
El nostre primer dia amb tots els ballarins s’ha acabat ara mateix. Què tal, Meskerem?
Mees: Ara mateix adolorida (riu); literalment tot em fa mal. Però m’agrada: la disciplina, l’escalfament i després passar-se hores ballant i res més. El que sento ara mateix és que no tinc el cos d’un ballarí professional, però vull treballar-hi en els propers mesos per poder ballar dues hores seguides sense que em facin mal els braços ni les cames. Alhora, trobo que és molt inspirador sortir de la meva zona de confort. Amb tot, també sento que la relació entre la dansa i la música és molt estreta, són dues maneres diferents d’abordar impulsos molt semblants. La diferència és que la dansa fa que et centris del tot en el teu cos o, en tot cas, et fa sortir del teu cap. És meravellós.
Jean-Marie, com pot ser que un noi de Zeebrugge ensopegués amb Robert Johnson i el blues?
Aerts: Zeebrugge és molt a prop d’Anglaterra. Saltàvem al ferri i al cap d’unes hores érem a una botiga de discos de Londres, mirant els vinils. Sempre anàvem amunt i avall i tornàvem amb discos de The Cream, amb Eric Clapton, i el blues de John Mayall i Peter Green. Tocaven blues elèctric i van tornar a popularitzar el blues, que es va convertir en música «pop». Quan comences a gratar les seves influències, automàticament arribes als músics de blues nord-americans. Robert Johnson, que de fet va ser dels últims d’una generació, dominava molts estils diferents i també va ser un dels primers a enregistrar la seva música. Vaig començar a veure Robert Johnson com una mena de predecessor musical. Al meu estudi, treballo entre dos cartells: un de Billie Holiday i un altre de Robert Johnson. Els meus dos àngels de la guarda, que impedeixen que fiqui la pota quan faig música. Em fan anar pel bon camí, s’asseguren que el que faig és autèntic, de debò, i agradable. Però Robert Johnson va tenir una vida molt diferent de la meva: més perillosa i també més breu. Era un seductor, cosa que queda clara a les fotografies, amb el vestit i la guitarra. El va enverinar un marit gelós.
Anne Teresa, per què el blues és un bon punt de partida per a una coreografia?
De Keersmaeker: Vaig començar amb el minimalisme el 1982: la música de Steve Reich, les pulsacions minimalistes de Rosas danst Rosas. Sovint tinc unes evolucions circulars: menys és més, cada cop ho penso més. Tornar als orígens, al que és autèntic. Treure l’embolcall i les floritures, exprimir al màxim les capacitats del cos humà (pica de peus, xiula), del que la veu pot fer. Aquí també rau la meva fascinació pel blues: els antics músics de blues tocaven sense amplificadors, picaven el ritme al terra de fusta i cantaven i tocaven fort, cridaven, per fer més soroll que la gent que ballava.
Aerts: I feien servir claves per fer ritmes bàsics. Els esclaus havien de picar els travessers amb una mena de cilindres de fusta que es deien claves. Se’ls enduien a casa i hi creaven ritmes, que també eren molt importants en la música caribenya. Abans de tot, el blues és la música dels esclaus negres que van trobar la llibertat en la seva música.
De Keersmaeker: El blues va de dolor i alegria, el meu dolor, la meva alegria, però també el nostre dolor, la nostra alegria. Tant individuals com col·lectius: per a mi aquesta tensió és crucial. El blues també és alquímia: cantem sobre la nostra tristor, però cantant-ne amb els altres la transformem en una força, en una cosa festiva. Aquest és l’origen del blues i del pop, i potser de tot l’art. Si no ho pots dir, canta-ho. Si no ho pots cantar, balla-ho. Però no em vull posar nostàlgica: la història de la música pop també és la història de la tecnologia, la producció musical, les gravacions, de «posar-hi foc» (amplificar, manipular el so, captar el so).
Busques la tensió entre la simplicitat musical i la tecnologia.
De Keersmaeker: No rebutjo la tecnologia. No és cap coincidència que estigui asseguda entre el Jean-Marie i la Meskerem, un productor i una persona amb una veu penetrant fins i tot sense amplificadors. Vull posar-los cara a cara per fer-los aquesta pregunta: quina relació tenim amb la tecnologia, amb la ciència, quins instruments tenim perquè es produeixin aquesta festa, aquesta reflexió, aquesta cançó de consol? Tenint en compte en particular la crisi ecològica que també es deriva del nostre ús de la tecnologia.
Treballes amb un grup de dotze ballarins joves i la Meskerem, que també és jove.
De Keersmaeker: La polaritat ho és tot. Acostumo a treballar amb ballarins grans i amb ballarins joves. També m’agrada barrejar grans i joves, com la Meskerem i el Jean-Marie. I m’agraden els grups més grans, en què la interacció entre l’individu i el col·lectiu es produeix automàticament. Tinc una gran connexió amb aquestes relacions: és meravellós ballar sol i també es meravellós ballar un duet. Quan balles en trio ja hi ha rivalitat, territori, canvi d’aliances i contrapunt. Però la festa es fa amb tothom. Llavors el cercle és sencer; potser és un cercle trencat, un semicercle que abraça el públic. Sigui un quartet de corda, sigui una orquestra simfònica o un grup de ballarins, un semicercle sempre és una invitació perquè el públic completi el cercle, perquè es moguin junts. No és per això que fem art? Per plorar junts i per celebrar junts. La bellesa i el consol. L’art i especialment la música i la dansa tenen un poder sanador. Aquesta qüestió es remunta a Apol·lo, el déu de la música i la medicina.
Ho sé, i Lucebert ho deia: en aquests temps, la bellesa s’ha cremat la cara, tot el que té valor queda desemparat. Encara ho vull fer: apostar per la bellesa. En el cas de Bach, la bellesa és harmonia. Ve d’un mot grec que vol dir «el que funciona conjuntament», com el mecanisme d’un pom de porta, una brida de cavall, l’articulació de l’espatlla. La bellesa en si mateixa no té res a veure amb faramalles estètiques. Sé que la bellesa es considera passada de moda, però la necessitem més que mai: la nostra relació amb la naturalesa s’ha alterat, ens en veiem fora però som al bell mig, en formem part com les plantes, els animals, els recursos naturals, l’aire i l’aigua. Hem perdut aquesta harmonia. Potser per això no treballo amb ballarins joves, gent que és jove ara, en aquest moment decisiu. Per a mi la dansa també és «col·laboració» intergeneracional. És molt gratificant. Per als agricultors d’abans també era així: ens calen la passió i la força de les generacions més joves, i la seva ànsia d’aventura. Però també hi ha l’agricultor més gran que diu: «ara no toca fer la collita, és massa aviat». Aquestes anades i vingudes entre generacions, la transmissió de coneixements, són el que necessitem. La unió fa la força, centrem-nos en el que compartim, en el que ens podem donar i ens podem ensenyar els uns als altres.
