La infidelitat és un dels arguments de Cris Blanco, en el sentit de llençar-se de cap, enamoradíssima, a les aventures sempre noves que engega, però evitant que cap model de relació la constrenyi i mantenint l’amor dels seus incondicionals: l’escena despullada, la música a cor què vols i l’humor ben vestit.
Emocionalment, les obres d’aquesta artista madrilenya, ara a Barcelona, són molt potents perquè no s’amaga darrera personatges afectats, el seu transitar va per espais de realitat absoluta. Això sí, amb la possibilitat de la ficció i de l’error sempre guaitant des de la cantonada. Un error que entra en escena i la condueix amb ritme sincopat, tartamut fins i tot, establint una forma particularíssima de relacionar-se amb el món ple de sense-sentits on, de la fragilitat, en treu la força. Per altra banda, també actua i és una actriu meravellosa (la veiem en les pel·lícules de Roser Aguilar i d’Icíar Bollaín) i es mou amb el distanciament d’una estrella de Hollywood fora de pla. Com quan Katherine Hepburn feia mitja entre el rodatge d’una escena i una altra.
Potser és perquè també hi ha molt de manual en la seva creació, hi ha molt d’aquesta tendència postmoderna del DIY (Do it Yourself) que omple pàgines de revistes i blogs cools. Cris Blanco és molt cool i s’ho fa tot ella, perquè és una autodidacta i una manetes des-acomplexada que tan aviat es munta un paisatge infinit enrotllat a un pal d’escombra, com escriu cançons en directe a robots lunars. La imaginació brilla al seu voltant com la pols d’un estel fugaç, però ella va tranquil·la.
De l’actuació cinematogràfica, Cris Blanco ha passat a la creació teatral perquè l’interessava entendre els mecanismes de producció; de la Ciencia ficción (2010) informada i musical, al thriller xalat d’El agitador vórtex (2014); de les imatges amb lectura equívoca a cUADRADO_fLECHA_pERSONA qUE cORRE (2004) a la narrativa cantada amb el grup The Elements i a les variacions sobre un mateix text a Bad translation (2016), l’obra més nova. En resum: del no saber exactament què, a l’intentar-ho tot i compartir la meravella de la revelació amb el públic.
Alguns ho anomenaran intrusisme professional i no és veritat: ella mai no s’apropia de res que no sigui ja seu, sempre és des del desig propi que mou l’escena. Ella és la lectora creativa que Borges reclamava, la traductora que suma i no resta. De fet, hi ha molta generositat en el seu plantejament creatiu i en la manera com en cada espectacle obre les portes a mons que semblaven llunyans i de difícil accés com els científics de la NASA, la màfia russa o els sistemes de seguretat de Google, ens mostra la porteta del darrera de tots els grans tòtems de la contemporaneïtat. També formen part d’aquesta escena contemporània el diàleg directe amb el públic i el dubte existencial, que practica amb devoció, per bé que la seva fe no és cega, parteix sempre de l’experimentació directa i en el camp que sigui: científic, visual, escènic…
Tornant a la infidelitat, Cris Blanco ens parla d’un tipus de transvasaments d’informació asimètrics, que és del que va la traducció automàtica. Com tantes altres coses (els satèl·lits de telecomunicacions, els rajos dels microones o les paelles de teflon, per posar alguns exemples) fou la guerra freda la que va impulsar els mecanismes automàtics de traducció: calia poder desxifrar el més ràpid possible els missatges russos que interceptaven els espies americans i es van invertir un munt de dollars en crear una màquina que tingués l’habilitat de traduir a qualsevol hora i sense cansar-se mai. Més al nord, els del Quebec estaven interessats en el mateix invent però per traduir de l’anglès al francès i viceversa, i a Europa cadascú mirava com entendre’s amb el seu veí.
Primer no va ser més que un sistema de classificació de mots, però amb el temps també va poder analitzar les estructures sintàctiques i en l’era d’internet, finalment, es va pensar en un sol dispositiu que pogués traduir qualsevol idioma des de qualsevol altre. Per optimitzar recursos, es va concretar una llengua franca on aniria a parar i des d’on sorgiria tota la informació, com en un sistema d’autopistes radial, i l’anglès -l’idioma més utilitzat a internet- es va convertir en aquest llindar per on totes les paraules passarien abans de convertir-se en una altra paraula que és ella mateixa sense semblar-ho. I, és clar, en traspassar aquest mirall d’Alícia, les paraules recorren camins alterats per roses xerraires i conills atrafegats, i al final entrant i sortint pel mateix forat no arribem mai al mateix lloc.
Cris Blanco ens dóna exemples d’aquestes infidelitats creatives, del desig per fer-nos entendre i de la impossibilitat d’arribar a saber. Amb ella viatgem sense sortir de la sala i l’entenem, ens parli en l’idioma (cinematogràfic, musical, textual…) que ens parli.
Bàrbara Raubert
CRIS BLANCO presenta Bad Translation al Mercat de les Flors el 8 i 9 d’abril
Web cia:
http://www.tea-tron.com/cristinablanco/blog/
Música The Elements:
Pel·lícules amb Cris Blanco:
Ahora no puedo (2011), de Roser Aguilar
http://www.rtve.es/alacarta/videos/continuara/continuara-ahora-no-puedo-roser-aguilar/1361315/
Melodías tóxicas (2002), de Nick Igea
Sobre traducció:
J.L. Borges: Las dos maneras de traducir (1926)
H, Meschonnic: Ética y política del traductor (2009)
Sobre DIY:
http://www.diybcn.org/es/
Sobre traducció automàtica:
http://www.eldiario.es/hojaderouter/tecnologia/como_funciona-Google_Translate-traductor-ingles-estadistica_0_275772763.html