L’evolució de l’art va lligada al risc de l’experimentació.
(Joan Brossa)
Com ja va fer el 2014, la programació Circ d’ara mateix aixeca acta de les tendències internacionals d’una art escènica que, atenent-nos a la seva inveterada capacitat de mutació, continuem anomenant circ. Tant és que l’adjectivem de nou, contemporani, experimental, d’autor, de cambra, neo, post, actual, d’avui, de demà, d’ara mateix o els futurs adjectius que ens anirem inventant per adaptar-nos a la seva realitat en contínua transformació. El fet substancial és que les primeres dues dècades del nostre segle evidencien una riquíssima multiplicitat de propostes circenses que toquen la fibra d’uns públics que són cada dia més actius, més coneixedors, i, doncs, més exigents.
El públic de circ està canviant:
cada cop vol sentir-se més interpel•lat pels espectacles.
(Fabrizio Giannini, acròbata, Cia. eia)
El nom no fa la cosa
A la dècada dels 70 del segle passat, França va encunyar el concepte nouveau cirque per denominar les incipients modalitats engendrades a trio per la decadència del circ clàssic, els vents contraculturals transatlàntics i la revolució artística i social sorgida del Maig del 68. Era un nouveau cirque que es distanciava notablement del circ eqüestre modern nascut a Anglaterra a l’últim terç del XVIII –el circ que avui anomenem tradicional o clàssic. Se’n distanciava pel procés de creació, per la dramatúrgia, la presentació formal, els circuits d’exhibició, el coqueteig experimental amb altres arts, i, especialment, perquè posava les especialitats circenses (les gairebé infinites variants de l’acrobàcia i l’equilibri) al servei d’una comunicació sensorial amb l’espectador que volia anar més enllà dels territoris emocionals habituals al circ clàssic (sorpresa, admiració, alegria, por, enjòlit, morbositat…).
L’evolució del nouveau cirque, sumada a l’elaboració d’espectacles a partir d’una sola disciplina i a les innovacions en aparells i escenografia –i en les mateixes especialitats circenses–, va fer que la denominació nouveau cirque anés virant cap al terme arts du cirque, en un intent de clarificar que els autors-intèrprets no se serveixen de les especialitats cinètiques circenses com a finalitat, sinó com a vehicle narratiu de les seves creacions escèniques.
El nou circ no cultiva virtuositats, vol cultivar vivències.
(Joan Català, ballarí, acròbata i creador circense)
El terme circ contemporani –usat habitualment a Catalunya i altres països per referir-nos a les actuals tendències circenses– no vol significar només “de l’època actual” (DIEC): obeeix a una assimilació al concepte d’art contemporani. I si per art contemporani entenem aquelles expressions artístiques que s’atorguen la llibertat i el risc de fugir dels cànons tradicionals per explorar altres llenguatges i altres possibilitats, per circ contemporani hauríem d’entendre només aquell que s’expressa amb uns codis i uns llenguatges escènics que aporten noves mirades i obren nous camins a l’art del circ. Les qualitativament estimables produccions actuals de circs clàssics com el Raluy, el Mundial o el Roncalli són contemporànies en el temps amb creacions de circ contemporani com les de Johann Le Guillerm, Psirc, Baro d’Evel o Animal Religion, però no hi són, en canvi, artísticament assimilables.
Tendències d’ara mateix
Els creadors actuals de circ cada cop busquem indrets més essencials.
(Joan Català, ballarí, acròbata i creador circense)
Al llarg de totes les èpoques, l’art ha anat reflectint (i, en alguns casos, anticipant) les vivències, dèries i inquietuds de cada societat. I el segle XXI no és una excepció: malgrat la diversitat estètica i conceptual del circ contemporani, moltes produccions actuals coincideixen en alguns camps temàtics que, al meu entendre, són el reflex directe o indirecte d’alguns interessos i inquietuds de la nostra societat occidental. No em sembla gens casual que ara mateix companyies de circ de diferents països europeus s’endinsin en temes com les dinàmiques de col•lectius, reflexionin sobre l’animalitat humana, facin recerca en noves possibilitats expressives del cos o investiguin en l’acció-reacció-acció entre el subjecte i l’objecte. Són, en definitiva, interessos temàtics o argumentals que expliciten el desig de trobar, mitjançant l’art, algunes respostes a la dicotomia “jo individu ↔ jo ésser social”.
Si l’art és sempre un determinat reflex de la societat, no és menys cert que també és el reflex de la personalitat de l’artista i de la seva manera de veure, entendre i relacionar-se amb el món. Per això em semblen particularment interessants les diferents maneres i matisos amb què diferents companyies han tractat últimament les temàtiques que acabo d’enumerar. Com, d’altra banda, em sembla també revelador que, sent els seus espectacles un mirall bastant fidel del tarannà d’aquestes companyies, no cauen en el fàcil parany de provocar seguidismes, sinó que deixen via lliure al pensament i les emocions de l’espectador.
El jo i el col•lectiu
A Acrometria (Geometria d’emocions, Cia. Psirc, Aplaudiment FAD Sebastià Gasch 2013), Adrià Montaña, Anna Pascual i Wanja Kahlert competeixen per posseir/preservar el propi espai vital fins que arriben a una aproximació personal que els fa còmplices en la intimitat d’un projecte comú. En una altra línia, Le Grand C i Il n’est pas encore minuit (Cie. XY, 2009 i 2014) són dues bellíssimes explosions físiques i energètiques que destil•len la felicitat viscuda pel simple fet de compartir un espai-temps. Pals (Cia. Cíclicus, 2015) és una conjunció sentimental dels membres d’una suposada companyia de còmics ambulants que va a la recerca de l’indret propici per escampar la cendra d’un company que acaba de morir.Le poivre rose (Cie. Le poivre rose) usa acrobàcia, contorsionisme i equilibris per, sense paraules, posar en qüestió els codis socials que impedeixen la lliure expressió de la masculinitat, la feminitat i l’androgínia.
Pel que fa a la Companyia eia, si el seu primer espectacle (Capas, 2010, premi de Circ Ciutat de Barcelona 2011) va ser “el reflex directe de les dèries i les vivències personals” dels seus cinc components, el que ara estrenen al Circ d’ara mateix (InTarsi, Mercat de les Flors, 22 a 24 d’abril) fa un paral•lelisme entre el substantiu italià “intarsio” (incrustació, encaix de marqueteria) i la dinàmica interior d’un grup humà. En paraules de l’acròbata Fabrizio Giannini, el títol vol reflectir tant l’encaix de l’individu en el col•lectiu com la concepció escenogràfica d’aquest espectacle: 12 elements volumètrics que, segons com s’acoblen entre si, conformen noves fesomies i obren noves possibilitats escèniques i dramatúrgiques. En aquest segon aspecte, InTarsi s’inscriuria també en la tendència que anomeno “subjecte i objecte”.
El cos poètic
Goso manllevar el concepte a Jacques Lecoq per referir-me a aquells espectacles que busquen comunicar sensacions, suggeriments o estats d’ànim servint-se només –però intensament– de la fisicitat. A Cherepaka (Andréane Leclerc, Fira Trapezi, 2014), la tècnica corporal d’aquesta contorsionista quebequesa provoca una vivència hipnòtica, profunda, un dramatisme que endinsa l’espectador en alguna cosa similar a una tensa i esgotadora lluita per la supervivència.
Molt més lúdic i alat –però no menys suggeridor des dels punts de vista conceptual, tècnic i estètic– és Menar, un work in progress (2015) de Joan Català i Roser Tutusaus. Molt interioritzat però altament expressiu i empàtic, Menar combina dansa i acrobàcia per investigar a fons les possibilitats expressives –físiques i anímiques– entre dos éssers humans en permanent contacte corporal. És un treball que en molts moments depassa la concreció de la simbiosi per suggerir una il•lusió de siamesi.
La companyia Imaga (Ingrid Esperanza i Melissa Scioscia) acaba de presentar FS2 Sinfonía escénica de una relación (Sala Hiroshima, març 2016) (Sala Hiroshima, març 2016), un títol explícit per a un work in progress basat en la suspensió capil•lar, una tècnica circense molt poc practicada en les últimes dècades.
Al duo El ball (creat el 2004, es pot veure aquest 24 d’abril a les “peces curtes” del Circ d’ara mateix), Blai Mateu i Camille Decourtye (Baro d’Evel Cirk Cie.) desenvolupen el seu personal llenguatge físic, que explicita una densa relació anímica feta de aproximacions respectuoses, temptejos dubitatius i feliços retrobaments.
Animals i humans
Ignoro si és com a resposta a la pressió dels col•lectius animalistes i el consegüent (i poc meditat) seguidisme dels nostres parlamentaris, però el fet és que d’un temps ençà assistim a espectacles en què l’íntima relació de complicitat entre humans i animals depassa tant la demostració de superioritat i domini habitual al circ clàssic com l’ensucrat franciscanisme de manual. Són espectacles en què humans i bèsties se situen en un pla d’igualtat i convivència per construir un espai relacional en què cada ésser aporta els valors que li són específics: l’ésser humà la intel•ligència i la capacitat de síntesi; l’animal l’instint i la lliure espontaneïtat. Estic parlant, entre d’altres espectacles, de la mística dels poemes escènics del Théâtre équestre Zingaro de Bartabas amb músics, ballarins, cavalls i altres animals; estic parlant dels cavalls i l’aviram de Le sort du dedans i de Bèsties de Baro d’Evel. Estic parlant d’espectacles en què animals racionals i animals irracionals conviuen tot creant bellesa i harmonia. Lluny dels malèvols conceptes “tortura, captivitat, explotació” esgrimits per gent que tendeix a matar tot el que és gras, aquesta mena d’espectacles obren unes vies de reflexió antropològica i social gens desestimables.
Conceptualment pròximes a les de Bartabas i Baro d’Evel –si bé de plantejaments més simbòlics i/o metafòrics– són les creacions de la companyia Animal Religion liderada per Quim Giron i Niklas Blomberg. Indomador (2013), Chicken leg (2014), Sifonòfor (2015) i Tauromàquina (2015) exploren les distàncies i proximitats entre humanitat i animalitat tot permetent-se un molt plausible sentit de l’humor. Segons Quim Giron, el títol Sapiens zoo (Mercat de les Flors, 23 i 24 d’abril) és “el concepte que inspira l’espectacle, perquè la nostra societat és un zoo que té petites gàbies, i quan neixes ja estàs tancat a la teva gàbia, encasellat en el teu grup social, amb un número, una empremta digital, una manera de fer i una educació molt concreta. A nosaltres ens ve de gust parlar de tot això mitjançant el circ”.
Subjecte i objecte
La dèria investigadora del circ també es projecta en l’attrezzo, els aparells i l’escenografia: del trapezi volant inventat per Jules Leotard fins a les planxes saltadores de la Cie. XY, la història del circ és plena de troballes escenotècniques de tota mena. Però és amb el circ contemporani que la relació de l’artista amb l’objecte va més enllà de l’estricta utilitat funcional per entrar en una dimensió menys tangible. La poesia escènica que –en algunes ocasions– esclata entre l’artista i el seu material és més el resultat d’una relació anímica que no pas (o no només) d’una estricta manipulació mecànica –qui hagi llegit Traité du funambulisme (Philippe Petit) sabrà de què parlo. La relació amb l’attrezzo o amb l’aparell pot arribar a ser una manera de projectar el jo, una metàfora de la dicotomia “jo individu ↔ jo ésser social” de què he parlat més amunt.
Ara bé: estic d’acord amb el director i coreògraf Samuel Jornot quan diu que no s’ha d’entendre l’objecte o l’aparell des d’una concepció animista. En efecte, el que cal és relacionar-s’hi seguint el seu comportament físic, establir-hi un diàleg en funció de com respon als estímuls de l’artista; es tracta, simplement (!) que artista i objecte creïn conjuntament l’espectacle.
Tenim un excel•lent exemple d’aquesta conjunció en les investigacions escenotècniques de Manolo Alcántara: Locomotivo (2005), Plecs (2010) i Rudo (2014), tres espectacles en què la personalitat artística es fon amb la maquinària i els aparells per produir, directament, poesia. En la mateixa òrbita podem situar les performances de Jordi Galí o el sorprenent i suggeridor Pelat de Joan Català (2013). I, no caldria ni dir-ho, el –per moltes i molt diverses raons– extraordinari Secret que Johann Le Guillerm (Cirque Ici) va dur al Circ d’ara mateix el 2014.
L’edició 2016 del Circ d’ara mateix presenta tres espectacles amb el leit-motive subjecte-objecte: el ja citat InTarsi (Cia. eia, 22 a 24 d’abril), Le vide / Essai de cirque (Fragan Gehlker, 14 a 17 d’abril) i La cosa (Claudio Stellato, 29 d’abril a 1 de maig).
Le vide (2009) és una forta performance física a la corda llisa, que alhora es presenta com una reflexió sobre l’absurditat de la vida. Gehlker planteja la seva esforçada relació amb la corda com un paral•lelisme amb la sofrent relació que Sísif manté amb la pedra que està condemnat a traginar in eternis muntanya amunt muntanya avall. Albert Camus va qualificar Sísif d’heroi absurd per raó del seu esforç inútil. Caldrà veure com considera el públic del Mercat el gran esforç de Fragan Gehlker per explicar-nos alguna cosa del nostre jo mitjançant l’objecte corda.
A La cosa (2015), l’acròbata, ballarí i coreògraf Claudio Stellato comparteix escenari amb Julian Blight, Mathieu Delangle i Valentin Pythoud. La fisicitat, indestriable del circ, és aquí també indestriable de la relació amb l’objecte. Si al seu anterior espectacle (L’autre, 2011) Stellato se les havia tot sol amb dos mobles que cobraven vida autònoma (en una personal incursió a la nouvelle magie), La cosa és una creació interdisciplinària feta de circ, dansa, teatre físic, arquitectura i arts plàstiques en què tots quatre personatges es relacionen intensament amb quilos i quilos de troncs de fusta.
Accions complementàries
El circ és interrogar límits, obrir possibilitats
(Johann Le Guillerm, Cirque Ici)
El Circ d’ara mateix 2016 es complementa amb algunes exhibicions relacionades amb la formació i la investigació. D’una banda, el Centre de les Arts del Circ Rogelio Rivel hi presenta peces curtes dels seus alumnes. De l’altra, i en col•laboració amb La Central del Circ, s’hi mostren els resultats escènics de tres laboratoris en què vuit professionals (quatre ballarins i quatre artistes de circ), coordinats per tres artistes/dramaturgs (Florent Bergal, Roberto Magro i Blai Mateu), han treballat per escatir on és –si és que hi és– la línia que separa –si és que els separa– el circ i la dansa.
Ignoro si el Mercat preveu una sessió/debat amb els espectadors al final de cada una de les tres mostres, però de moment saludo la idea de presentar en públic els fruits encara tendres d’aquests laboratoris experimentals. És una excel•lent manera de tancar el cercle virtuós de la creació escènica, perquè és convidar l’espectador –primer i últim motiu de qualsevol espectacle– a formar part de la trena evolutiva del circ contemporani. Com diu Fabrizio Giannini, l’espectador d’avui vol sentir-se interpel•lat pels espectacles, vol formar part de la trena evolutiva de les arts del circ.
Jordi Jané
El CIRC D’ARA MATEIX, al Mercat de les Flors del 14 d’abril a l’1 de maig
Bibliografia
De Ritis, Raffaele: Storia del Circo: dagli acrobati egizi al Cirque du Soleil. Roma, Bulzoni Editori, 2008.
Gasch, Sebastià: Amaestramiento de animales. Barcelona, Editorial Fama, 1955.
Guy, Jean-Michel (dirigé par): Avant-garde, Cirque! París, Éditions Autrement, 2001.
Hagenbeck, Lorenz: Ces bêtes que j’aimais tant. Paris, Presses Pocket, 1962.
Hotier, Hugues: Cirque, Communication, Culture. Talence, Presses Universitaires de Bordeaux, 1995.
Jané, Jordi – Minguet, Joan M (coordinadors): Catàleg de l’exposició Circ contemporani català, l’art del risc. Barcelona, 2006, Krtu/Departament de Cultura de la Generalitat/Triangle postals.
Jané, Jordi – Minguet Joan M (coordinadors): El circ i la poètica del risc (actes del Seminari Internacional de circ celebrat al CCCB el febrer del 2006). Barcelona, Krtu/Departament de Cultura de la Generalitat, 2007.
Jané, Jordi: Deu anys de circ a Catalunya (2000-2010). Article al número 38 d’Estudis Escènics, Quaderns de l’Institut del Teatre. Barcelona, hivern 2011.
Jané, Jordi: 152 Volts de pista. Tarragona, Edicions del Mèdol, 2013.
Levy, Pierre Robert: Les animaux du cirque. Paris, Syros Alternatives, 1992.
Moreigne, Marc: Corps à corps (visions du cirque contemporain). Paris, Éditins de l’Amandier, 2010.
Petit, Philippe: Traité du funambulisme (pròleg de Paul Auster). Arles, Actes Sud, 1999. (versió anglesa: The High Wire. Nova York, Random House, 1985 i 1997).
Wallon, Emmanuel (dirigé par): Le Cirque au risque de l’art. Arles, Actes Sud-Papiers, 2002.
Links d’interès
Culturcat: “Artistes i companyies de circ als Països Catalans”:
http://www.gencat.cat/culturcat/portal/site/culturacatalana/menuitem.be2bc4cc4c5aec88f94a9710b0c0e1a0/index80bf.html?vgnextoid=c381d5e5d74d6210VgnVCM1000000b0c1e0aRCRD&vgnextchannel=c381d5e5d74d6210VgnVCM1000000b0c1e0aRCRD&vgnextfmt=detall2&contentid=aef4f63ca2378210VgnVCM1000008d0c1e0aRCRD
“Circ de demà” (Programa “tria 33” emès el 19.12.2015: quatre companyies catalanes en procés de creació d’espectacle, 25’ 31”): http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/tria-33-extra/circ-de-dema/video/5572716/
Molina, Víctor: Sabiduría de las bestias. https://mercatflors.cat/blog/bestias-por-victor-molina/
Links vídeo
Cia. Psirc: Acrometria (2’10”):https://vimeo.com/39225952
Cie. XY:
Le Grand C (2’05”, tràiler):https://www.youtube.com/watch?v=NLOQOuIqLuM
Il n’est pas encore minuit (29’ 09”, escenes + declaracions dels artistes): https://www.youtube.com/watch?v=hilkNgCQ0Ls
Cie. Le poivre rose: Le poivre rose.http://ciedupoivrerose.com/
Ciclicus: Pals:
Entrevista Ley Mendoza / Ramon Simó (6’):https://www.youtube.com/watch?v=JWi_jZAlkqY&feature=youtu.be
Vídeo promocional rodat durant el procés de muntatge (4’24”): https://www.youtube.com/watch?v=Ca7xAdbUXNc
Cia. eia:
Capas (4’35”):https://vimeo.com/26683308
InTarsi (1’48”): https://www.youtube.com/watch?v=7odf7XsXcdg
Andréane Leclerc (Nadère Arts vivants): Cherepaka (3’39”):https://vimeo.com/34603533
Joan Català i Roser Tutusaus (entrevista sobre Menar, 10’ 09”):https://vimeo.com/125506043
Imaga: FS2 Sinfonía escènica de una relación (6’52”): https://www.youtube.com/watch?v=ZUmwBMfcyGQ
Bartabas (Théâtre Équestre Zingaro):
Loungta (7’23”):http://www.dailymotion.com/video/xdyq87_zingaro-bartabas-loungta-extrait-2_creation
Le centure et l’animal (amb el ballarí butoh Ko Murobushi, 5’ 33”):http://www.dailymotion.com/video/xqf5qc_2012-13-le-centaure-et-l-animal-bartabas-ko-murobushi_creation
Baro d’Evel Cirk Cie.:
Le sort du dedans (19’52”):https://www.youtube.com/watch?v=ZdWX8hjLqlU
Bèsties (entrevista il•lustrada, 6’57”):https://www.youtube.com/watch?v=C4GkH-r7tTw
Animal Religion:
Indomador (1’17”):https://vimeo.com/98483048
Chicken leg (2’18”):https://vimeo.com/117634725
Sifonòfor (8’56” – 16’03”):https://www.youtube.com/watch?v=ED7qaIljhWM
Tauromàquina (1’17”):https://www.youtube.com/watch?v=0C951YQrU3k
Manolo Alcántara:
Solo Manolo / Locomotivo (2’50”):https://www.youtube.com/watch?v=_l2JTFl1KTo
Plecs (2’55”):https://www.youtube.com/watch?v=Th8H2-FrJc0
Rudo (1’42”): https://www.youtube.com/watch?v=KZtxxVn9x9E
Jordi Galí (Abscissa, 2’10”): https://www.youtube.com/watch?v=fothwk_M8_Q
Joan Català (Pelat, 9’32”):https://www.youtube.com/watch?v=NqXSR7SCp7Q
Johann Le Guillerm:
L’achimiste (3’ 48”): https://www.youtube.com/watch?v=OSftcUxFt5U
De l’idée à l’objet (1’33”): https://www.youtube.com/watch?v=4xo5rBrfzQU
