Fons verdós. Per la dreta entra una stripteasista en vestit de carrer. De cada peça que es va traient, en cauen cartes de bastos. En tombar-se per sortir es veu que duu a l’esquena una carta de joc vista de dors.
Joan Brossa
Strip-tease i teatre irregular, 1966-1967
Christa Leem, vedet mítica de El Molino, especialista en striptease i icona de la llibertat dels 70, va interpretar aquest número l’any 1977, al programa televisiu Mirador dedicat a Joan Brossa. Era el primer striptease emès per televisió i la censura el va deixar malparat. La primera peça en solitari de La Ribot (Madrid, 1962) també va ser un striptease de roba i de prejudicis, Socorro! Gloria! (1991), sense conèixer encara aquest poeta que més endavant es convertiria en un referent involuntari.
Havia rebut una formació clàssica -que no ha marxat mai del tot del seu cos i del seu posat- però La Ribot va voler quedar a soles amb el seu cos nu com a material de treball a partir del qual construiria una de les trajectòries més singulars de la dansa contemporània europea de les darreres tres dècades, marcada per una estètica povera i de fina ironia conceptual.
A Madrid protagonitzà l’esclat de la dansa contemporània dels 80 i 90, primer amb Bocanada Danza (1985-1988) -la primera companyia de dansa contemporània de la ciutat-, al costat de Blanca Calvo i amb Olga Mesa, i després, a partir de 1995, amb el col·lectiu U.V.I.-La Inesperada, amb les integrants de Bocanada més Elena Córdoba, Ana Buitrago i Mónica Valenciano. Fou una associació informal destinada a crear punts de trobada entre diferents artistes i disciplines, amb una intenció clara vers l’experimentació sense resultats obligatoris que acollí repetidament el Teatro Pradillo, amb sessions d’improvisació en les que participaren Àngels Margarit, Maria Muñoz o Pep Ramis, entre molts d’altres. El 1997 el mateix grup engegà Desviaciones, un festival pioner i d’abast internacional que dura fins el 2011.
Però el nom de La Ribot no només s’associa a la dansa. Si bé fou homenatjada amb el Premi Nacional de Dansa el 2000, també la poden convidar a un festival de mim (ICA, Londres, 1997) i estar representada per una galeria comercial, com la Galeria Soledad Lorenzo de Madrid. Amb la mateixa actitud distingida es mou pels diferents ambients i n’esmicola les bases, els seus fonaments, com si només els haguessin posat allí perquè ella pogués jugar-hi fins a destruir-los, la creació a través de la destrucció. Així, envoltada de runes i confusió, d’extres immòbils i protagonistes que fugen, el caos acaba sent la coreografia més bonica de totes les possibles.
El focus que posa en allò perifèric, com els figurants -o els ballarins dins l’entramat cultural, la classe subalterna que diu l’Aimar Pérez Galí- la condueix a la creació de 40 espontáneos (2004) amb intèrprets no professionals o els diferents Film Noir (2014-2016), on tapa amb franges negres els protagonistes de pel·lícules mítiques per obligar-nos a mirar el paisatge humà, la massa sense nom, l’alteritat d’un fora de camp que és el pont cap a l’espectador.
Després d’aquell primer striptease, La Ribot va començar la sèrie de Piezas Distinguidas a la manera de fragments (petites runes arqueològiques, museables) d’un discurs amorós (d’amor a les idees) que ha transitat tota la seva vida i amb els que ha expandit la idea de coreografia i ha re-emmarcat la idea de cos com a objecte i subjecte, mentre es traslladava de Madrid a Londres (1994) i finalment a Ginebra (el 2004), on crea un departament nou per a les arts vives, Art/Acció a l’HEAD (Haute école des Beaux Arts et de design) i encara hi viu.
El cos sense roba de La Ribot és un nu artístic i un artista sense abric alhora, un objecte per ser mirat i una idea que s’imposa per la seva fragilitat, l’artista i el seu material, en un mateix lloc i en un mateix instant. Les Piezas Distinguidas poden tenir entre 30 segons i 7 minuts, com un exercici de haiku japonès, un caprici escènic, un gag humorístic o un espot comercial de significat obert però on hi cabria qualsevol cosa. Com aquell cub Maggi que Jean-Paul Morel explica que s’inventà alhora que el cubisme i, a l’igual que aquell, amb la intenció de reunir el màxim de nutrients en el mínim d’espai. Una síntesi minimalista que ha fet fortuna, s’ha mantingut en el temps i ha trobat el seu propi mercat.
Declarades com a coreografies segons la classificació de propietat intel·lectual, La Ribot ha creat un sistema amb el que ven el concepte, dins el mercat d’arts visuals, i el comprador n’esdevé un propietari «distingit». Ja n’ha venut casi una trentena, de Piezas Distinguidas, sense donar res més que la idea i la possibilitat d’assistir a les seves representacions. Però, és que es pot posseir una idea? I un cos? I una dona? Sembla que sí, i no només si parlem d’art.
La mirada de La Ribot, lluny de tota possibilitat de melancolia, és més aviat múrria, alguns diuen que s’assembla a Buster Keaton. I com ell a The cameramen, o com Dziga Vértov a L’home de la càmera, La Ribot també juga amb les imatges filmades, i des del l’any 2000 pren la càmera com si es tractés d’una extremitat més del seu cos, hereva del gest d’Yvonne Rainer o Dan Graham. Si de Keaton en treu la sorpresa de l’absurd, de Vértov l’absurd que forma part de la realitat; ella diu que utilitza una càmera-periscopi.
I amb aquest periscopi personal -tant si du càmera com si no- travessa qualsevol medi per plantar-hi un interrogant nou o una crítica soterrada. Així passa del ballet clàssic a la performance, del teatre a la galeria d’art o al museu. L’any 2010, va crear una instal·lació de 50 cadires pirogravades per a la Hayward Gallery de Londres, Walk the chair , dins l’exposició Move-choreographing you, al costat dels ginys de Bruce Nauman, William Forsythe o Robert Morris. I a continuació, del blanc al negre altre cop, de la llum a la foscor, del mostrar-se a l’amagar-se, de la cruesa a la intimitat. Si primer, passant de la caixa negra al cub blanc, la dansa afirmà el seu poder discursiu, tornant a la foscor, ara busca l’emmascarament del contrallum i la intimitat d’un xiuxiueig amb l’espectador.
És en aquest espai de penombra que habita Another distinguée (2016), amb la que arribem a les Piezas distinguidas #46-53, 25 anys desprès d’haver-les començat i amb un nou striptease, aquest cop masculí. «El silenci és l’original, les paraules són la còpia», deia Joan Brossa. I el xiuxiueig acompanya el pensament.
Bàrbara Raubert
LA RIBOT presenta Another Distinguée al Mercat de les Flors els dies 11 i 12 de març de 2017
Bibliografia
BERGER, John (2000): Modos de ver. Gustavo Gili, Barcelona.
LEPECKI, André (2006): Exhaurir la dansa. Performance i política del moviment. Col·lecció Cos de Lletra. Centro Coreográfico Galego-Mercat de les Flors_Universidad de Alcalá, Barcelona.
SÁNCHEZ, José A. (2006): Artes De La Escena Y De La Acción En España 1978-2002.
Edita la Universidad De Castilla-La Mancha, Cuenca.
SÁNCHEZ, José A i CONDE-SALAZAR, Jaime, ed. (2003). (2006): Cuerpos sobre blanco. UCLM – Desviaciones – Comunidad de Madrid, Cuenca.
Links
Web La Ribot
http://www.laribot.com/home
Fundació Joan Brossa
http://www.fundaciojoanbrossa.cat/obra.php
Web de l’exposició Move-choreographing you
http://move.southbankcentre.co.uk/microsite/
Escola HEAD
https://www.hesge.ch/head/
Aimar Pérez Galí, Sudando el discurso (2013)
http://www.aimarperezgali.com/index.php/projects/sudando-el-discurso–sweating-the-discourse/
Història d’El Molino
http://elmolinobcn.com/language/es/historia/
Vídeos
The Cameraman (1928), amb Buster Keaton
L’home de la Càmera (1929) de Dziga Vertov
Yvonne Rainer, Hand-Movie (1966)
https://www.youtube.com/watch?v=CuArqL7r1WQ
Yvonne Rainer: Trio A (The Mind Is a Muscle, Part I), (1966)
https://www.youtube.com/watch?v=TDHy_nh2Cno
Dan Graham, Performer/Audience/Mirror (1975)
https://www.youtube.com/watch?v=RjiLZ_AOtOA
La Ribot, Film Noir (2014-2016)
