Presente
Vivo en el hueco que deja
lo que por fin ya pasó
lo que ojalá pasara.
Ajo
Bàrbara Raubert: Com molts altres ballarins i coreògrafs, has fet la teva carrera professional fora, a Bèlgica, però ara fa un any que vas decidir tornar a Catalunya amb la teva família. Com us va?
Salva Sanchis: Tinc la impressió que encara estic en una transició, perquè les coses prenen molt de temps, especialment la part burocràcia, abans d’ahir encara m’estava canviant el carnet de conduir. A més, fa 6 setmanes que va néixer el nostre segon fill, i ha estat un any marcat per l’embaràs i aquest esdeveniment.
Continuo viatjant molt més del que m’agradaria, i no és que ho vulgui deixar, dono classes a llocs molt interessants que vull mantenir, però clar, encara tinc la gira de A Love Supreme i de Radical Light. Però com que no estic fent cap peça nova, els bolos s’aniran espaiant i això canviarà.
De tota manera, estem contents amb la decisió que vam prendre.
BR: Decidir parar és per motius personals o professionals, de cansament?
SS: Són moltes coses al mateix temps, però sobretot és una decisió més personal i de família, barrejat amb els estudis que vaig encetar de psicologia i el voler prendre’m una pausa. Ser creatiu per a mi és una pràctica de cada dia, que absorbeix molt i que m’agrada fer-la de manera plena. Són molts canvis i vaig considerar que havia de deixar alguna cosa en repòs durant un temps. Ara, cremat? No. De fet, estic molt satisfet. Hi ha hagut frustracions que són implícites de treballar en el camp artístic, però la decisió de parar no ve d’un fet negatiu.
BR: I com has trobat l’ambient artístic, aquí?
SS: En estar a Sant Sadurní, no em sento immers en un ambient artístic, seria diferent si visqués a Barcelona o si estigués produint alguna peça. Quan vaig a veure algun espectacle a Barcelona el puc notar, però no en formo part.
A nivell pedagògic sí que puc notar més el pols i diria que, pel que recordo, Barcelona és molt més internacional que anys enrere, s’ha convertit en una possible destinació per anar a estudiar dansa. Aquest curs també he començat a donar classes a l’Institut del Teatre, i crec que hi continuaré amb regularitat.
BR: I respecte a la situació política?
SS: M’ha afectat moltíssim i m’ha menjat molta energia, sobretot pel que fa als estudis, que requereixen molta concentració. Jo no puc estar més de dos dies sense llegir un diari o escoltar la ràdio, i la situació que vivim em posa molt nerviós. Encara que la meva feina no sigui explícitament política perquè no va embolicada de cap missatge, però sí que ho és implícitament perquè jo soc una persona política, que m’agrada pensar en aquests termes i discutir-ne.
La injustícia en l’empresonament de Junqueras o de Valtonyc és la mateixa, però és veritat que, quan veus que li passa a algú del mateix gremi, com és Valtonyc, et fa més por perquè et fa pensar que podria passar-te també a tu.
BR: Llavors els estudis…
SS: Vaig tirant endavant, tot i s’allarguen més del que pensava. Ara és qüestió de paciència i de resistir.
BR: Veus la manera d’aplicar el que aprens sobre psicologia a la dansa?
SS: En l’àmbit de la pedagogia sí, des del primer moment i en alguns aspectes de manera directa: el processament del moviment, la memòria i el llenguatge es tracten en la psicologia, però sobretot és rellevant pel que fa a la transmissió de coneixement i l’aprenentatge.
En l’acte de coreografiar hi veig molta menys aplicació, però estudiar ha estat una obertura mental que afectarà el que pugui fer a partir d’ara, això segur, encara que la meva manera de coreografiar està centrada en el desenvolupament del moviment, molt més que en cap altra qüestió.
BR: Què vols dir amb «centrada en el moviment»?
SS: Doncs que si miro el meu treball amb perspectiva i el comparo al d’altres artistes, en concret al d’Anne Teresa de Keersmaeker, a qui conec bastant bé i des d’a prop, veig que ella és molt més compositora que jo, el seu punt fort i el que li interessa està en l’organització del material en el temps i en l’espai, i una mica menys en generar el punt de partida per a aquest moviment.
En canvi, en mi és al revés: jo poso molta cura en la manera de generar el material i, a l’hora de compondre’l, intento que sigui el propi material que es composi ell mateix. És una composició sempre al servei del vocabulari.
Tot i així, Radical Light, en aquest sentit, si no és una excepció, sí que es mou en un major equilibri entre aquestes dues parts. És un vocabulari que es crea sempre a partir dels altres, donant lloc a frases interconnectades i, així, generes moviment i generes relacions, tot alhora. En el procés s’han anat creant els duets i els trios en el mateix moment en que es generava el vocabulari, com en un bucle, que creix en la seva forma final.
BR: Els intèrprets són molt similars entre ells, no hi ha una diferenciació de personatges.
SS: Quan escullo amb qui treballar penso molt poc en les característiques externes o en el personatge que projecta el ballarí, m’interessa exclusivament la seva capacitat per generar vocabulari a partir dels principis que vull treballar. Si, enlloc de dansa, estiguéssim parlant de música, no pensaria en si vull aquest o aquell instrument, sinó en la música que podrien arribar a fer aquest o aquell músic. O sigui que em podria trobar amb una orquestra amb tot de pianistes, per exemple.
A Radical light volia que fóssim cinc persones amb un interès comú, i per això tots ens havíem de conèixer abans, és com m’agrada treballar. De fet, són estudiants meus de diferents generacions. Aquest coneixement previ és necessari perquè el meu treball es desenvolupa en un temps molt més llarg que el d’una producció. Una peça mai no comença de zero, sempre està arrelada en un treball anterior.
BR: Has fet una vintena de produccions pròpies, com encares cada nova obra?
SS: L’inici pot ser qualsevol cosa. Per a mi, estar en un estat creatiu és una pràctica que s’ha allargat tots els anys des que vaig deixar P.A.R.T.S., ja fa més de 18 anys. Gràcies al suport que significa que podia anar a l’estudi sempre que volia, si tenia un projecte trobava on presentar-lo i on estrenar-lo, em vaig poder mantenir en un estat creatiu. La inspiració, l’experiència d’inspiració és bastant real per a mi: de cop se t’acut una idea que no saps ben bé com s’ha composat o per què. Però crec que és una cosa que parteix del treball, el fet de treballar permet que això sorgeixi.
BR: L’altre dia parlava amb Guy Nader i Maria Campos sobre si la seva dansa era abstracta, cosa que ells rebatien, ja que -amb molta raó- deien que no hi ha res més concret que un cos, i el que ells fan és simplement treballar amb les possibilitats del cos. En el teu cas, s’aplicaria el terme?
SS: El tema de l’abstracció es presta a molts equívocs. A mi no em molesta que s’utilitzi per qualificar el que faig i jo mateix l’he utilitzat anteriorment. Però clar, depèn del que entenguis per abstracte, i això de fet depèn del que consideris que és el seu contrari: si el veus oposat a allò representatiu, o a allò teatral, o a allò concret…
Penso que la dansa no pot ser abstracta de la manera que la pintura és abstracta perquè en la dansa sempre hi ha persones. La pintura abstracta són línies, rectes, punts… Tot d’elements que també hi són en un cos humà, però sempre dins el cos humà, que és més que tot això junt.
La dansa que faig es podria dir que és dansa abstracta perquè no representa res més que ella mateixa. Per això prefereixo senzillament dir que és dansa no representativa, que no vol dir res més que el que està fent. I això, de fet, encara ho complica més. Quan, en una dansa, vols explicar la idea de pes, per exemple, de fet l’estàs representant. Jo no represento res. No vull desxifrar res a través de la meva dansa. Però, com a éssers humans, en la nostra acció sempre hi haurà el desig, l’esforç, l’energia que posem en el que fem, i això impregna el moviment de manera inevitable. M’esforço en no negar ni exagerar aquest aspecte.
Seria com una música instrumental de jazz o de flamenc, que pot estar plena d’emoció sense representar res.
M’agrada el que va respondre Rothko quan li van dir que només li interessaven les línies i els colors abstractes, dient que res estava més lluny del seu interès, que a ell només li interessava l’emoció en allò que feia i en allò que es rebia del que havia fet i que, per això, buidava el quadre de tota representació. Connecto molt amb aquesta idea: buidar-nos d’idees per anar a l’emoció. Molta gent associa l’abstracció amb la fredor i, per a mi, és tot al contrari: l’abstracció és l’estat que pot ser més emocionant de tots.
BR: Dins aquesta abstracció que el cos desmenteix, podríem dir que el cos no menteix?
SS: El cos parla de formes molt diferents, i no sempre és transparent ni completament honest. I sí, pot mentir. De fet, ens menteix a nosaltres mateixos quan, de vegades, ens demana sucre sense que realment el necessitem.
En escena, el llenguatge corporal no té perquè ser més honest que el verbal. Sí que es troba en un terreny racional diferent, més intuïtiu i de suggestió. Però no necessàriament d’honestedat. De fet, quan tens l’ull molt acostumat a veure dansa pots diferenciar entre el que un ballarí vol mostrar i el que està fent per mostrar-ho.
BR: Presentes Radical Light com d’una fusió entre dansa experiencial -la que es mou pel desig- i dansa formal -la que es mou per la forma-. On queda el pensament en aquesta fusió?
SS: La idea és que en una situació on t’estàs movent no només pel desig d’organitzar el moviment sinó pel desig a partir de l’energia que t’emplena, el pensament hi és però no precedeix al moviment, si no que s’hi relaciona d’una manera més flexible. Pot ser anterior, que t’adonis del pensament mentre et mous, o que et deixis anar i prenguis consciència del que has fet, després. El cas és que no ho pre-calcules ni n’avalues les possibilitats abans, però no per això deixes de pensar. De fet, quan algú m’explica que ha anat de festa i s’ho ha passat tan bé que ni recorda el que va fer, no ho acabo d’entendre, penso que no ha valgut la pena. Si arribes al punt de la inconsciència, no sé de què serveix anar-hi.
BR: Aquí ballaràs Radical Light. Quantes vegades l’has interpretat, ja?
SS: Ahir va ser la vegada 25 que la interpretava. No és la panacea, però és la meva peça que més ha girat, i encara continuarem la temporada vinent. Està funcionant molt bé, n’estic molt content -ara, clar, A Love Supreme ja porta 50 o 60 funcions, tot és molt relatiu-. M’agrada el creixement que ha tingut Radical Light perquè ha estat molt natural, és una peça que s’ha venut ella mateixa, quan l’ha vist un programador que l’ha volgut portar al seu teatre. Així és com acabes anant a llocs on cal anar, on la persona que t’hi convida sap per què t’hi ha dut.
BR: Les peces necessiten el seu temps per assentar-se al cos, penetrar als músculs i obrir-se al seu temps. Quantes funcions són idònies per a tu?
SS: Cada peça necessita el seu propi temps, però a partir d’entre 5 i 10 funcions arriba el moment en què s’automatitza, en el millor sentit de la paraula, que vol dir que ja no estàs preocupat a nivell memorístic, i és aleshores quan pots entrar-hi a un nivell més profund. Però també depèn de la periodicitat d’aquestes actuacions. Si ho fas 10 vegades però amb 2 mesos entre una i l’altra, és com si estrenessis cada cop. La setmana passada, en canvi, vam ser a París i vam tenir la sort de fer Radical Light 6 dies consecutius, i va ser dur, perquè és una peça molt física, però va ser molt interessant perquè vam accedir a una posició bastant profunda en molt poc temps.
També he de dir que, normalment, jo arribo a l’estrena bastant rodat, les dues setmanes anteriors la peça ja està tancada, no m’agrada fer canvis d’última hora. Com que ja m’ho veig a venir que, com a molt, les meves peces giraran per 4 o 5 teatres, m’asseguro que arribin ben rodades el dia de l’estrena.
BR: Però hi falta el públic.
SS: L’energia del públic i del directe és importantíssima però mai no hauria de dominar una representació. La connexió amb el públic només ha d’ajudar a fer el clic a tot el que ja tenies preparat. L’energia ha de ser interna i som nosaltres qui l’ha de passar al públic, no a l’inrevés. Pensa que l’energia que sents del públic és tan forta com equívoca. Un ballarí et pot dir que ha notat el públic molt fred i un altre, actuant al costat d’aquell, trobar que el mateix públic estava molt ficat en la peça.
En algunes obres la il·luminació et permet veure la cara de la gent i potser l’expressió d’una persona que sembla que no pugui estar més avorrida, resulta que és tot al contrari, que està concentradíssima. Si depens del públic, et col·loques en una posició molt fràgil.
En psicologia es parla de motivació intrínseca i motivació extrínseca. És la primera, la important, la que no depens dels altres, ni del que ningú pensi de tu, perquè el motor és intern. No s’ha d’esperar la validació del públic.
Links de vídeo:
A love supreme, coreografia de Salva Sanchis i Anne Teresa de Keersmaeker
Time Takes Time That Time Takes, de Guy Nader i Maria Campos
Altres links:
Bloc Centdanses: l’abstracció
http://centdanses.mercatflors.cat/3-labstraccio/
Escola PARTS:
http://www.parts.be/
Article sobre Set of Sets
https://mercatflors.cat/blog/sobre-set-of-sets-de-barbara-raubert/
Bibliografia:
POLO, Magda et alt.: Filosofía de la danza. Universitat de Barcelona, Barcelona, 2015.
KANDINSKY, Vasili: Punto y linea sobre el plano. Editorial Andrómeda. Buenos Aires, 2005
FOSTER, Hal: El retorno de lo real. La vanguardia a finales de siglo. Akal. Madrid, 2011.
NOGUERO, Joaquim: “Observacions sobre la tirada del cos. El cas teòric i pràctic de Salva Sanchis”, dins el llibre Kunts / Werk, Bèlgica, 2010, pàgs. 8-37.
RAUBERT, Bàrbara: “Anna Teresa de Keersmaeker. Minimalisme i silenci”, dins la revista Reflexions entorn de la dansa, núm 3. Barcelona: Mercat de les Flors, temporada 2008-2009, pàgs. 60-63.
