• Facebook
  • Twitter
  • Instagram
  • Youtube

‘Humanhood – ∞ {Infinit}’, per Jordi Ribot Thunnissen

‘Humanhood – ∞ {Infinit}’, per Jordi Ribot Thunnissen

A l’entrevista promocional realitzada en ocasió de l’estrena d’∞ {Infinit}, Júlia Robert i Rudi Cole defensen el teatre com a ‘temple pel segle XXI’. Les implicacions discursives d’aquesta afirmació – també política – són múltiples, i moltes d’elles ens remeten al rol original de la dansa al si de les religions paganes d’antany.

L’antropòloga Barbara Ehrenreich, en el seu llibre Dancing on the streets, a history of collective joy, repassa com la dansa, abans de l’asfalt i del verb, ja jugava un rol primordial en el manteniment de la cohesió social. En societats prehistòriques i no jeràrquiques l’acte de ballar era considerat suficientment important com per ser fixat en forma de dibuix a les parets – aquí, a la Xina i al continent africà-. A través d’aquestes pintures intuïm que ja llavors la dansa coneixia diverses dimensions: s’hi repartien cartes de poder, homes i dones es perfilaven dins el grup, es mesuraven les forces i s’hi buscava parella. A banda, ballar junts implicava unir-se en una experiència col·lectiva que superava l’interès individual. La dansa era de cadascun i de tothom a la vegada. També coneixia una dimensió espiritual, divina, a través de la transfiguració i l’èxtasi que pot acompanyar l’experiència del moviment. Finalment, els símbols també hi jugaven una part: vestuaris i ornaments vinculaven el cos a la representació de quelcom. L’energia de la festa era invocada per emular algú o alguna cosa, per esdevenir o corporalitzar un pensament o un esperit. Els símbols ens parlen d’aquestes danses com a quelcom espectacular donat a la mirada.

Amb l’arribada del verb i dels déus amb cares, ulls i dogmes, les religions posteriors van saber utilitzar aquest potencial transformador i narratiu de la dansa per propagar i consolidar la seva influència en societats cada cop més grans i més jeràrquiques. Amb elles, va créixer també la necessitat per part de qui ostentava el poder de posar límits a la caòtica, violent i no-jeràrquica experiència dels cossos populars en moviment. Els ritus es convertiren en festivals, els festivals en tragèdies. El cos, particularment a la vella Europa, va anar deixant lloc a la paraula.

Tornar al teatre la condició de temple, com vol fer Humanhood, i fer-ho a través del cos en moviment implica un anar a la recerca d’aquesta connexió perduda amb Dionís, amb Shiva, amb Isis. Déus d’abans que, explica Ehrenreich, coneixen un mateix origen fet d’experiències extàtiques, caos energètic passat pel cos i transfiguració individual i col·lectiva. Particularment aquí, a l’occident marcat pel neoplatonisme medieval, les caces de bruixes i el racionalisme cartesià, aquest camí de retorn no és ni fàcil ni evident. Pobres de nosaltres: l’esquerda entre cos i ment ja fa molt que va esdevenir abisme.

Però ei: pas a pas. Els anys de l’adveniment de la dansa moderna, al tombant de segle XX, ja van obrir la porta al redescobriment somàtic d’occident. Són anys de cristal·lització d’influències filosòfiques i ontològiques vingudes del mal anomenat ‘orient’ colonial, per exemple en tècniques corporals que conviden a escoltar i entendre el cos holísticament, i a recollir-ne els fruits en benefici de l’experiència vital tant dins com fora de l’escenari. Feldenkrais, Alexander, Mensendieck: tècniques que ens ensenyen -ens recorden, millor dit- com respirar, com col·locar-nos, com moure’ns des de la propiocepció i l’organicitat enlloc de buscar donar vida a una forma imposada des de fora com una cotilla.

Holisme: Doctrina que considera que certes realitats formen un tot no-reductible a la suma de les seves parts. Que aquesta perspectiva segueix sent una excepció i no una norma en la nostra manera occidental de mirar al cos i les seves experiències i aparicions a escena ens ho recorda, per exemple, David Shulman en la seva introducció al llibre Masked Ritual and Performance in South India. El discurs occidental i acadèmic sobre fenòmens escènics com la màscara, diu Sulman, segueixen partint sovint del dualisme: “Guiats pel llenguatge, tendim a pensar en la màscara com una superfície exterior fixa, que amaga un ‘altre’ ésser interior, possiblement més real que el de la superfície. (…) Pel que sembla, només un dels dos, cara o màscara, pot ser autèntica. L’emmascarament, en definitiva, en l’ontologia europea sovint implica una divisió. Però no sempre fou així. Tenim copes de vi gregues amb una cara de Dionís tallada a la part inferior, a l’interior. Bevent, un/a primer veia el seu propi rostre natural reflectit en el vi. Un cop consumit, hi veia la seva altra cara, ara identificada amb la del déu. Quina cara era la real? (…) Moure’s del punt A al punt B no implica necessàriament una divisió radical. La reflexió, en general, és un moviment incipient. Més precisament, la reflexió és moviment com a involució, una torsió o gir cap endins”.

Fent un salt en el temps i tornat a Humanhood, a la ja mencionada entrevista els dos coreògrafs ens parlen d’un moviment similar. Fent infusió de diferents modes de conèixer i relacionar-se amb el seu entorn superen la metàfora de la separació i la substitueixen, literalment, pel signe de l’infinit. Una imatge que simbolitza un moviment continu i que, com la cinta de Moëbius, existeix per obra i gràcies de dues cares indissolubles: la interior i l’exterior. El cap a dins, i el cap enfora. En ser preguntats sobre la combinació, en el seu treball, de conceptes provinents de la física i d’altres de l’àmbit de l’espiritualitat, la resposta de la Júlia Robert ho diu tot: els físics són místics a la seva manera. Pensadors abstractes amb la mirada oberta al més enllà, al fora, a allò que no es pot percebre amb els sentits. La mirada espiritual és una mirada similar, però girada endins. Aquí no hi ha dualitat, només diferència de focus. I a la peça ∞ {Infinit} Humanhood juga i combina les dues mirades i direccions a l’hora.

I el públic? On queda el públic, en aquest temple pel segle XXI? Què se n’espera? Seguint en la línia d’oferir un ressò a les seves paraules, el duo ens explica que esperen de qui els observi una aportació. Una (in)determinada presència, una escolta, una implicació també holística amb el que passa a escena. Aquesta manera d’entendre l’acció, d’estar asseguts en butaques en la foscor em recorda l’ús que fa la teòrica de les arts escèniques Suzanne Knip-Mooij del terme Theoros. Dinamitant el prejudici occidental i molt modern que vincula la condició de públic amb la passivitat, Knip-Mooij ens recorda el compromís que s’esperava dels espectadors en un passat més llunyà: “Un theoros és aquell que té com a únic deure estar present. Per tant, no es tracta d’una  presència ‘normal’, com la que es té en les accions quotidianes del dia a dia. Ens parla d’una presència que és participació, que forma part integrant d’una festivitat sagrada on es transcendeix la vida quotidiana. (…) La presència d’una espectadora o espectador sembla dur amb si una connotació de passivitat. Un espectador només mira. Tanmateix, l’experiència d’una espectadora o espectador també es pot entendre com una forma activa d’abandonament, d’abandonar-se a l’experiència”. Ser Theoros és ser partícip d’una unitat original, ser part d’un moviment que aspira a la transcendència.

Humanhood treballa amb i des de la respiració i l’escolta entre cossos en l’espai. Amb el moviment que resulta d’aquesta praxis física construeixen imatges que ens hipnotitzen i que se’ns emporten, apel·lant també a la nostra imaginació des del terreny del símbol i la metàfora. Dansa que es vol accessible i que ens convida a entrar dins una espiral sense fi per llegir/sentir les imatges i les energies que n’emergeixen des de l’holisme, des de la suma de ment i cos entesos com un sol tot.

Jordi Ribot Thunnissen

HUMANHOOD presenta ‘∞ [Infinit]’ al Mercat de les Flors del 21 al 24 d’abril de 2022

Bibliografia

Ehrenreich, Barbara. Dancing in the Streets. A history of collective joy. Holt, 2007.

Federici, Silvia. Caliban and the Witch. NY : Autonomedia, 2014.

Knip-Mooij, Suzanne. Bewegen in Gelatenheid, een kleine fenomenologie van performance, Amsterdam: UvA, 2016.

Santos Newhall, Mary Anne. “Uniform bodies: Mass Movement and Modern Totalitarianism”. Dance Research Journal – Summer 2002, 34/1.

Shulman, David i Thiagarajan, Deborah (eds). Masked Ritual and Performance in South India. Dande, Healing and Possession. Michigan University, 2009.

Yarber, Angela, M. Embodying the femenine in the dances of the World’s religions. Peter Lang, NY, 2011.