• Facebook
  • Twitter
  • Instagram
  • Youtube

‘Barro tal vez. La terra com element creador’, per Mikel Fernandino

‘Barro tal vez. La terra com element creador’, per Mikel Fernandino

Reflexió al voltant de de la cia. Maduixa

Potser ens resignem a pensar que les esquerdes són l’anomalia. Que d’un mur de ciment armat, o d’un dic de contenció, estranya i inusual és la fissura que amenaça amb vessar -sigui el que sigui- allò que conté. Contenir és potser el verb que més ens ensenya a socialitzar, el que ens converteix en pura mecànica social. Vessar és l’antagonista indesitjada a la festa de la contenció; el carnestoltes, sigui pactat o inesperat. Així doncs, les societats s’armen de pompa o burocràcia; avals, contractes, festes d’aniversaris, dates de caducitat i codis de barres. Tot amb la condició de no donar pas al contingut abjecte de l’esquerda, al buit que tot l’omple. La vida es converteix en una concatenació de rituals acuradament teixits, i atents a les costures, no sigui que el fang quedi a la vista. La seva raó i única fi, la del ritual, és perpetuar la seva pròpia manera de ritualitzar-se, en aquest desig per contenir tot al seu interior. No és gens casual que una de les formes de la jurisdicció l’hagin anomenat, irònicament, del contenciós administratiu. I si l’administratiu no requereix de contenció (moral, emocional…) per a ser suportat, quin és sinó el seu sentit primer i últim? Per aquesta mateixa lògica, la por a l’ambigüitat fa que el descampat es converteixi, a base de polítiques urbanístiques, en plaça; els camins en carrers i els rius, rambles i rieres en llits, canals o clavegueres. Sembla que la por a la terra nua, a l’esquerda vergonyant s’ha de combatre sempre.

No obstant això, per molt que ens obstinem a negar-ho, almenys la ciència-ficció ha deixat clar que després de la cosmètica superficial de la vida urbana, el fang s’obre pas i que on regnava el ciment, sorgiran, dels seus porus, impureses. I d’elles naixerà de nou la vida, no aquesta, sinó una altra vida. Sabem -intuïm, potser- que l’esquerda i el fang que d’ella es vessa, no és pas l’anomalia salvatge que destrueix, sinó la que atén, discreta i civilitzada en la cua d’una peixateria, pregunta qui és l’últim i espera asseguda a que sigui el seu torn. Ja l’hi tocarà, ja.

Potser per això, no sé, els éssers creats del fang tenen un component abominable que llegendes d’aquest i altres llocs, religions i la mateixa cultura de masses s’han obstinat a propagar. No són pocs els passatges mitològics que ens parlen d’éssers de fang, mai massa simpàtics, s’ha de dir. Fabrizio de André, cantautor italià, ja ens advertia en una de les seves cançons que, si bé d’un diamant ben tallat i refinat res pot créixer, del fem neixen flors. El judaisme té al seu Gòlem i la Marvel a “La cosa”. En la terra mitjana, els orcs neixen, de fet, mitjançant la terra. La creadora de tots els mals, la deessa Pandora, va ser feta de fang perquè ja ens va explicar Raúl Minchinela que tot allò dolent ve del camp. Els cristians diuen provenir, tots ells, i de fet tota la resta d’humans, d’un home i una dona de fang i ja sabem com és la seva fi si d’entre el fang de les tombes sorgien els zombis de George A. Romero.  El Frankenstein de Mary Shelley va robar al fang el que l’hi pertanyia i bé, ja sabem la resta.

Però el fang és també la matèria de la qual es fan els camins. El fang, aquest brou primigeni de la imaginació que ens embruta els genolls i els cabells i que es fica i s’endureix, reclamant el seu lloc, entre les ungles de la infància. El «Barro tal vez» en que es convertia, fent-se cançó, l’artista argentí Spinetta interpretada amb la Mercedes Sosa. Aquest fang, encara que no hi és físicament, és central a l’obra de la Cia. Maduixa. Les protagonistes no aixequen cossos abominables de la terra, sinó històries alternatives, cançons, dansa, bellesa; realitats en que refugiar-se en un espai i un temps distòpic, en una societat reclusiva en que la seva labor és el cultiu esgotador i alienant i el descans, nul. En aquest context, elles troben almenys dues bones raons per a imaginar altres terres probables i no són contradictòries en absolut, sinó consecutives. Una, per a fugir i una altra per a canviar. Una per a escapar d’un terrible món que habiten, o dos, com a eina transformadora del món que odien.

Les dues agricultores de la dansa de , Andrea Cuadrón i Lara Navarro s’afanyen cansades a conrear petites llavors que, en un ordre reglat i mil·limètric, sembla que donaran el fruit, anodí i succint aliment de la seva societat, en un lloc estrany en que gairebé tot són incògnites. Però ja s’intueix que d’aquí, gens bo. Dues dones obligades a treballar la terra. La seva silueta trista (i també la seva tenacitat i laboriositat) ens hi pot recordar, potser, les espigoleres d’en Millet. La similitud no és fútil, ja que tant elles com aquells pintors del realisme es van veure atrets per la cruesa de la terra, per la llum i per la terra.

La seva feina amb dificultat els hi permet aixecar el cap i, així, la quadrícula del terreny cultivable és la seva única visió possible. Davant aquesta desesperança no triguen a sorgir de la terra, no pas els brots esperats, sinó llums acolorides que il·luminen les llavors plantades. La terra i la llum, subjectes desencadenants d’aquesta dansa, comencen a donar les rutes per al joc. Són, per tant, aquestes les esquerdes inesperades en la normalitat; terra i llum. Les ballarines, animades per aquestes llavors il·luminades es diverteixen jugant amb elles, trepitjant-les, perseguint-les, llançant-les-hi entre elles o simulant rius, mars, barcasses que les ajudin a viure noves vides. I encara que s’adverteix la mà enemiga que mitjançant sons trenca el joc i les obliga a continuar treballant la terra, mica en mica, la seva fantasia va guanyant, per cert, terreny.

Aquestes dues intèrprets ja treballen juntes a espectacle Migrare de la mateixa companyia. Una companyia acostumada a jugar amb noves tecnologies (amb espectacles que barregen dansa i audiovisual) i elements plàstics, amb una acurada percepció del temps i una precisió envejable entre llum, so i moviment. Amb , no només utilitzen tot aquest coneixement per fer-se ressò de tantes veus amb intencions ecologitzants (molt necessàries, per descomptat), sinó que, a més, observen la terra des dels seus dos vessants: des de la fosca i inhòspita donadora d’incerteses i tantes injustícies socials, les que van veure Friedrich, Millet, o Steinbeck en la literatura; però també com l’única capaç de donar la vida, emocionar, captivar i omplir de bellesa les infàncies de gairebé tothom, des d’una perspectiva més amable, més propera, que ja van treballar artistes com Andy Goldsworthy o Robert Smithson. L’esquerda de és al mateix temps misèria i esperança. Aquella que apunta noves terres a explorar, que no són massa lluny, que només cal tenir paciència, que s’ha de remenar, tímidament, entre les ruïnes d’un sistema per a retrobar de nou la llavor, la terra, el fang.

Mikel Fernandino

La CIA MADUIXA presenta al Mercat de les Flors els dies 1 i 2 d’abril de 2023

Referències:

Shelley, Mary (2012[1818]). Frankenstein o el modern Prometeu. Castellnou, Barcelona

Steinbeck, John (2019[1939]) Las uvas de la ira. Alianza. Barcelona

Via del Campo de Fabrizio de André

https://open.spotify.com/track/3SJlMHzIbW3DzdRwATg4we

Barro tal vez de Luis Alberto Espinetta interpretada per Espinetta i Mercedes Sosa:

https://www.youtube.com/results?search_query=sosa+barro

Rivers and Tides de Thomas Riedelsheimer sobre l’obra de Andy Goldsworthy:

https://www.dailymotion.com/video/x15e83f i https://www.dailymotion.com/video/x15ee51

«Lo que viene de abajo» i «El cabrón del pueblo» de Reflexiones de Repronto minchinela.com:

https://www.youtube.com/watch?v=AZ4_ecrGI6s i https://www.youtube.com/watch?v=mf2wdNQxF1U

Des Glaneuses de Jean-François Millet:

https://www.musee-orsay.fr/fr/oeuvres/des-glaneuses-342