Constel·lació LIA RODRIGUES COMPANHIA DE DANÇAS 20-21

 

Lia Rodrigues (São Paolo, 1956) és la coreògrafa brasilera amb més projecció internacional. Va estudiar ballet clàssic i història a la universitat abans de marxar amb 20 anys i escaig a París, on va entrar a formar part de la companyia de Maguy Marin i va participar en la creació de May B, una experiència decisiva pel compromís polític de l’artista i l’amistat que encara les uneix. Compromís i amistat són llaços que abasten tots els projectes de Lia Rodrigues, siguin plataformes de promoció o companyies de dansa, com la que va crear amb el seu nom i que ara celebra 30 anys.

A banda de la companyia, del 1991 al 2005 va dirigir el festival Panorama, una finestra que fa córrer alenades d’aire fresc i contemporaneïtat per als artistes locals i internacionals i que només va deixar per endinsar-se al territori de la Maré, la favela més gran de Rio de Janeiro, on va traslladar la seva companyia.

La seva convicció i tenacitat no han defallit en els 15 anys que fa que conviu en aquest espai —oblidat per la política, els operadors turístics i les dinàmiques mundials— al costat de desenes de milers de persones que són tractades com un rebuig del sistema. Allà hi va crear també l’Escola Livre da Dança da Maré, on prop de 350 estudiants d’entre vuit i 80 anys hi assisteixen cada any amb classes gratuïtes de dansa clàssica, ioga, consciència corporal, danses de saló, hip-hop… I un grup de formació continuada per a joves de 14 a 25 anys que els permet triar la dansa com a professió i tenir accés a formació superior. Del primer grup de formació professional, 10 són a la universitat, dos van anar a l’escola PARTS a Brussel·les i quatre es van quedar a la companyia de Lia Rodrigues.

Tot just fa dos anys, Maguy Marin va fer la transmissió a aquests estudiants de May B, la peça creada quan ella ballava a la companyia francesa. A Barcelona, aquesta peça sobre la immobilitat i l’enveja va arribar el 2006 al Mercat de les Flors. L’any següent es presentava al mateix escenari Aquilo de que somos feitos (2000), de Lia Rodrigues, dins del festival Tensdansa, un crit silenciós enmig de conflictes bèl·lics i marques de luxe. El 2012 va tornar amb Piracema (2010) i la segona part d’una trilogia sobre l’aigua, la comunitat i el Brasil que acaba amb Pindorama (2013), que podem veure ara al costat de Para que o Céu não caia (2016) i de Fúria (2018), la seva darrera creació. I en totes aquestes obres veiem com Lia Rodrigues converteix materials de rebuig en riquesa escènica, i l’escena, en un lloc de trobada i de dissolució de fronteres.

Informació pràctica

Utilitzem cookies pròpies i de tercers per a millorar els nostres serveis mitjançant l’anàlisi dels seus hàbits de navegació. Si continua navegant, considerarem que n’accepta el seu ús. Pot canviar aquesta configuració i obtenir-ne més informació aquí.

x