2015-2016
12 €
19 h.
Una de les més grans i més singulars veus del cant jondo. Quina classe d’embruixament ens fa sentir la intensitat i l’influx d’Inés Bacán fins i tot abans de sentir-la cantar? És la seva manera d’aparèixer en escena, majestuosa i carnosa, amb aquesta primera mirada que dirigeix al públic, com per segellar un pacte, el de fer junts la travessia cap a un altre temps, el temps de l’ànima. Amb ella, cantaora i públic es fonen en una mateixa partitura.
La característica lentitud rítmica amb la qual despatxa el seu cant atemporal, la seva veu poderosa però continguda, ben timbrada, encaixa de meravella a la interpretació de seguiriyas i soleás, els pals més captivadors del cant jondo. El seu mestratge li permet improvisar a qualsevol moment, jugar amb les estructures, aportant sempre una renovada interpretació dels pals. La seva capacitat de debò, de treure allò més profund de la seva sensibilitat gitana una veu sense artificis, sense fanfarronería, capaç de modular les paraules fins al sanglot, de jugar amb els silencis, acaba dominant a qui escolta.
Inés Bacán és una gitana andalusa nascuda a Lebrija en 1958, en el si d’una família de mestres del cant. És besnéta de Pinin, neboda néta de la Perrata, néta de Fernanda i Bernarda de Utrera, cosina de Lebrijano i germana del desaparegut guitarrista Pedro Bacán, que la va descobrir al gran públic en el Festival d’Avinyó de 1992. Va recórrer els escenaris nacionals i internacionals amb la Companyia Pedro Bacán i la família gitana dels Pinin, o acompanyada només pel seu germà, fins a la mort accidental d’aquest 1997. A partir de llavors, Inés actua per tot el món amb el seu recital en solitari o amb artistes com la balladora Concha Vargas, el cantaor José València, músics gnauas, la cantant marroquina Amina Aloui o el oudista Sofiane Negra, músics perses, indis…
Ha treballat en diferents espectacles d’Israel Galván, com El final d’aquest estat de coses, redux i La Corba.
Inés Bacán, cant
Un treball en solitari que a mida que avança va deixant de ser-ho, sembrant-se, d’alguna manera, des de ritmes, xifres de la dissolució i despullaments en un paisatge del qual tots passem a formar-ne part. Succeeix a través de l’escriptura del cos, la formulació de la seva gramàtica en curs, estar a la capacitat d’habitar qualsevol espai.
Viatja obrint-se pas en la construcció de llocs que convoquen la nostra pròpia visió a través de… fugacitats, ressonàncies, textures… coexistència de plans, arquitectures del gest, imatges que succeeixen a manera de palimpsest. Allà on (la presència com a transparència) d’aquesta impregnació, ens in-forma, forma, trans-forma.
Així, entre la mirada dels espectadors, l’espai i la dansa del que passa es van teixint itineraris (instants-revelat d’una intimitat compartida) que convergeixen en l’acústica de l’obra.
Mónica Valenciano, Premi Nacional de Dansa 2012, és una coreògrafa i ballarina canària que treballa en la creació escènica des de principis de 1990 (Madrid) formulant el seu interès per la investigació del llenguatge del cos (escriptura i acústica del moviment). El 1995 comença a treballar en companyia amb El Bailadero, trobada de la qual sorgeixen nou obres, entre elles, set formen part de la sèrie Los Disparates, inspirada en els gravats de Goya.
Presenta el seu treball en diferents festivals d’Espanya, Europa i Estats Units. Ha format part del col·lectiu U.V.I. Desenvolupa paral·lelament una línia d’investigació pedagògica impartint cursos i tallers. Actualment treballa en el projecte escrit per Chantal Maillard Un Ciervo en el Desván amb Claudia Faci i Chantal Maillard. També forma part de la Comunitat Pradillo (Madrid), col·lectiu d’artistes i coreògrafs “misióndivina”.
Mònica Valenciano, dansa
Per més informació www.ciutatflamenco.com
Fragment obra anterior : “Dinero, secuencias flamencas por su causa” de INÉS BACÁN
Fragment obra : “Impregnaciones en la señorita nieve y guitarra” de MÓNICA VALENCIANO
MÓNICA VALENCIANO – Impregnaciones en la señorita nieve y guitarra from SNEO DANZA on Vimeo.
