‘Partido por la amistad’, per Quim Pujol

«Solo el que ensaya lo absurdo es capaz de conquistar lo imposible
Miguel de Unamuno

Cris Blanco, Jorge Dutor i Guillem Mont de Palol són artistes populars. No és res que hagi decidit jo, sinó una observació. En la presentació a la Caldera de Lo pequeño —una peça de format reduït que va servir de germen per a Lo mínimo— n’hi va haver prou que els intèrprets sortissin a escena perquè la meitat del públic somrigués.

No hi ha cap recepta per a la popularitat. És popular qui agrada, no qui vol agradar. Perquè això passi, cal que moltes persones es puguin identificar amb un mateix cos pel sol fet de parar-li atenció. En fer-ho, reconeixen una actitud, una disposició física que revela un estat d’ànim i una manera d’obrar. També significa que hi ha una obertura, que els cossos dels performers no es perceben ni com una amenaça ni com res que pugui censurar-nos, sinó que, al contrari, ens conviden: hi ha lloc per a tothom. Aquesta capacitat d’acollir qui et mira és virtuosa i crea un vincle immediat.

La popularitat també va lligada al desig, com a mínim al desig de continuar en companyia d’una determinada persona, perquè ens grada. Basant-se en Lacan i vinculant-lo al desig, Ernesto Laclau va desenvolupar el concepte de líder polític com a «significant buit» en què la massa pot projectar-se. Malgrat que aquesta idea ha generat abominacions, resulta especialment interessant a mesura que s’allunya de la política professional i interessada.

A Lo pequeño hi havia certa dosi de buit entre accions, un intent de crear espai perquè puguem recuperar un règim d’atenció on el més mínim gest importa. Però sobretot hi havia un buit en els cossos dels intèrprets, una mena de relaxació que és, alhora, una disponibilitat física envers els altres. Aquest buit no es dona només en escena, sinó que es manté en gran mesura en la vida quotidiana d’aquests artistes. La popularitat també té a veure amb la narrativa i amb allò que es percep com a familiar. Amb una trajectòria de gairebé dues dècades, els creadors de Lo mínimo es distingeixen per una manera de relacionar-se i habitar el món. Part del públic que torna als seus espectacles any rere any ho fa pel plaer de reconèixer aquesta disposició física, aquest buit que no nega ni rebutja i és capaç d’acollir-ho tot al seu interior. Per ser popular, els altres també han de sentir que podrien agradar-te, sempre hi ha una generosa reciprocitat implícita.

És pertinent aplicar el «significant buit» als intèrprets de Lo mínimo perquè han treballat amb freqüència l’absurd, és a dir, allò del que no es pot extreure significat. Davant la multiplicitat del real i l’espectre del que és possible, quan projectem significat fixem les coses, determinem el sentit d’una situació a compte d’altres lectures i invoquem una manera d’entendre causes i efectes que revela una visió del món. El significat és el contrari de l’obertura, delimita i restringeix. Significado y cierra, España! Res més antipàtic.

L’absurd també és una eina útil contra diferents despropòsits, com ara determinats usos del llenguatge que susciten la il·lusió d’estabilitat i definició en una realitat borrosa, volàtil i embogida. També és un posicionament polític. Com recorda Jean-Yves Jouannais, davant l’estupidesa dels estúpids i l’estupidesa dels que volen semblar intel·ligents, l’única opció acceptable és fer l’idiota.

En efecte, Blanco-MontdeDutor de vegades «fan l’idiota» i l’humor és una constant en els seus treballs. Amb diferents matisos de personalitat, aquests intèrprets són una versió depurada i sòbria de l’August que tot ho mal interpreta, tendeix a la catàstrofe i continua repetint un gest quan ja ha perdut tot el sentit. La fal·libilitat genera empatia, res més proper per a tothom que l’experiència del malentès i el fracàs.

Malgrat que Blanco i Mont de Dutor són populars, la seva obra no s’inscriu només en el que és popular. Les seves peces sempre han mantingut una ambivalència voluntària en aquest sentit. Per a qui vulgui veure-ho des del prisma de l’art contemporani, Lo mínimo té similituds amb L’effet de Serge de Philippe Quesne, una peça composta per moltes obres petites que assenyala la naturalesa potencialment teatral de tot el que ens envolta. Per als qui vulguin mirar-ho des de l’òptica del que és popular, Lo mínimo podria ser una successió de números, un espectacle de variétés sense plomes ni lluentons. Pot ser totes dues coses.

El teatre de varietats floreix al segle dinou en un moment políticament convuls i de transformació social, amb una gran fractura entre rics i pobres. En aquest context, els artistes viatgen de teatre en teatre de manera precària, tot generant relacions socials. De vegades sense ser-ne conscients, alteren l’ordre de les preocupacions, arrenquen consensos fugaços i anuncien altres formes del ser. Mireu-los, són aquí: els còmics.

Quim Pujol

Cris Blanco, Jorge Dutor i Guillem Mont de Palol presenten Lo mínimo al Mercat de les Flors els dies 6 i 7 d’abril de 2019

 

Videos relacionats:

Kika Lorace y Satín Greco “Partido de la amistad” https://www.youtube.com/watch?v=_fbx0zBJnDE

Philippe Quesne “L’effet de Serge” https://www.youtube.com/watch?v=7GyQSv2PTus

Ramón Gómez de la Serna “El orador” https://www.youtube.com/watch?v=ERnDoOrvtgA

Luis Esteso López de Haro “Monólogos” https://www.youtube.com/watch?v=UhVC1eRI6eM
Bibliografia:

Bajtín, Mijail. La cultura popular en la edad media y el renacimiento, el contexto de François Rabelais. Madrid: Alianza Editorial, 1998.

Jouannais, Jean-Yves. L’idiotie. Art, vie, politique – méthode. Paris: Beaux-arts, 2003.

Laclau, Ernesto. La razón populista. México: Fondo de cultura económica, 2006.

Retana, Álvaro. Historia del arte frívolo. Madrid: Editorial Tesoro, 1964.
Altres enllaços d’interès:

Two Hundred Years of Nonsense, the Works of Edward Lear http://www.lear200.com/

Deixa un comentari