‘Què trames? La trama de l’escena’, per Joaquim Noguero

Big Bouncers

El relato puede volverse cuerpo; el cuerpo puede volverse relato: […]
la misma magia textil por la que todo tejer, toda tesitura, empujada al extremo,
desemboca pronto o tarde, en la trampa llamada textura
.”
Roberto Fratini, La danza enredada (A contracuento, 2011)

Va de trames, no de drames. Les obres d’aquestes tres divertides i compromeses dones d’acció que són les Big Bouncers (Cecilia Colacrai, Mireia de Querol i Anna Rubirola) són peces de cossos que es mouen i xerren, obres que s’interroguen amb sornegueria sobre el teixit mateix de l’escena, sobre com es construeix en el temps, l’espai, la llum i les interdependències de la creació en dansa… La cosa va de com entendre les figures, els passos, les accions, les posicions, i no pas merament uns personatges concebuts de la manera més previsible. Per què es diuen Big Bouncers? Doncs, precisament per això, per com la seva dansa se’n va per la tangent, amb una mirada lateral, inesperada, que és el camí més recte cap a una mica de lucidesa: la pròpia d’obres en acció, on les coses són senzillament el que són perquè saben ser com són.

Així que tornem-hi: com hem d’entendre el nom d’una companyia que, d’entrada, ja somriu, ja té un deix d’ironia als llavis i als ulls? Doncs, si traduïm Big Bouncers com a grans goril·les, com a grans segurates mida king size d’armari de paret, ja hi trobem una pista pel fet paradoxal que darrere l’etiqueta hi ha, potents i orgulloses, tres dones que són pura subtilitat i lleugeresa. Entès per aquesta banda, el nom de la companyia s’emmarca en el mateix registre de quan des de la teoria queer es parla de drag kings com a forma d’empoderament femenina, a partir de l’apropiació d’estereotips de gènere apropiadament subratllats i inflats. És veritat que les obres de les tres Big Bouncers no han abordat mai directament aquesta temàtica, però n’hi ha prou amb com es presenten i amb el repàs de la majoria de llistes de crèdits de les seves peces per adonar-nos que són obres femenines, ni que exerceixin amb naturalitat com a tals des d’una normalitat que no sembla que necessitin reivindicar explícitament com a tal.

Fins ara, si més no. Perquè, entre les quatres propostes d’aquesta Constel·lació que programa el Mercat de les Flors, sí que apunta cap aquí l’única que no és seva, sinó adoptada. Es tracta de Wallflowering, una peça de la coreògrafa Iris Heitzinger i l’actriu Françoise Boillat inspirada en l’obra de tres fotògrafes i artistes visuals del segle XXI, tres dones que es qüestionen el paper de la dona a la societat. Ara bé, independentment del tema (i ja és prou significatiu), l’actitud de Heitzinger i Boillat a Wallflowering és la mateixa de les tres Big Bouncers: un replantejament dels estereotips, aquí de gènere, quan a O.V.N.I. o a Si estiguéssim soles a l’univers, seria una gran pèrdua d’espai… es fa exactament el mateix amb els materials de l’escena o a Morder la lengua amb els del llenguatge. Independentment del fons, la forma adoptada és la mateixa: l’adaptació de les convencions per la via d’adoptar-les circumstancialment donant-los la volta. La seva és una actitud desimbolta i sense prejudicis, una manera atrevida de capgirar les mirades més previsibles, d’assajar donar voltes (donar la volta) a les qüestions per així abordar-les des de més bandes i sumar-hi punts de vista diversos. Per això, precisament, el nom de Big Bouncers també es pot entendre com primer se’ls havia acudit a elles tres: ser les que “reboten” (rebot és bounce), ser les que “es reboten” (les grans rebotonas, hi ha qui les anomena); és a dir, ser qui capgira les nostres expectatives, qui fa una clau de judo a la previsibilitat de les formes i envia a rodar per la lona l’automatisme de massa sentits que se suposa que vénen de fàbrica. Que, a sobre, dirigeixin sàviament el joc i portin amb ritme la tensa pilota del sentit que no paren de passar-se entre elles i a l’espectador, ja és un regal de més. Un magnífic present. Aquí en tots els sentits, és clar: el de regal, el d’immediatament temporal, el de presentar-se i ser qui s’és.

D’entrada, són juganeres. Conjuguen obres que juguen, que somriuen d’ulls i duen un repte còmplice a la mirada. I per jugar (per treure partit de la partida) sempre cal posar-se regles. I acceptar-les. Com més estrictes i delimitadores, millor. Així la convenció passa de ser una cotilla invisible a fer de palanca d’impuls. De ser una pròtesi pretesament natural a exercir temporalment d’eina. Per això les Big Bouncers accepten i s’autoimposen límits. Quan es té llibertat absoluta, se segueixen les roderes d’abans, la marca al camí que et permet rodar automàticament, mecànicament instal·lat en la teva zona de confort. Saber apartar-se’n és la millor manera d’iniciar un viatge d’exploració pel país de les meravelles del que un desconeix de si mateix i del seu medi. Quan només es pot fer una cosa (i no és la primera que hauries escollit si t’ho haguessin posat més fàcil), quan només pots sortir-te’n per aquella esquerda que no t’agrada i potser fins i tot tems, aleshores faràs tot el possible per convertir el medi que t’envolta en un simple mitjà, en part d’un trajecte cap a una altra banda. No t’hi instal·laràs, i hi haurà molt de guanyat en aquest deixar-se perdre. Trencar l’equilibri obliga a moure’s, a descobrir en el camí allò que no s’espera. És així que el moviment esdevé pensament en acció: quan no és el previsible, quan s’accepta l’imprevist, quan s’accepta l’entrevist per apartar-se del massa vist. És clar que per aquesta via els resultats no són mai immediats i fins i tot cal assumir un punt de risc. Però les Big Bouncers són dones, dones valentes, dones subtils. I és més: aquesta és la gràcia d’una generació que ja no accepta quedar-se quieta perquè, nascuda enmig de la crisi, no li’n queda altra.

Colacrai, De Querol i Rubirola són tres persones que es diverteixen juntes. Es nota que juntes pensen millor i que les obres compartides sumen més que les parts. Hi ha un punt poètic, també, en aquesta interacció per com fa saltar guspires cap a moltes bandes. No hi ha indefinició formal aquí, sinó ampliació del sentit. Precisament proporciona pistes en aquesta direcció la primera de les obres de la Constel·lació. D’entrada, O.V.N.I. es podria traduir com a “objectes visuals no identificats” per com totes les peces de les Big Bouncers han tractat sempre d’identificar els objectes que componen l’escena (l’espai de la companyia es diu significativament La Visiva: serveix, potencia, la visió). Però elles encara hi donen una volta extra i primer, en forma de subtítol de l’obra, anaven a traduir O.V.N.I. com a “objectes varis no identificables”, bo i apuntant a la diversitat dels elements en joc, a la idea de catàleg que hi ha en l’obra, però també abordant la seva no descodificació unívoca. O.V.N.I. presenta cossos, objectes, situacions i possibilitats. I no són “identificables”, per com no els agraden les respostes tancades o fixes. Compte: no diuen que en la creació no hi hagi cap cànon (bé es fan preguntes sobre les regles), sinó que no hi ha un sol cànon i que les regles que regeixen l’escena són provisionals i circumstancials, perquè depenen de l’acceptació de regles compartides i d’assumir-les no pas tàcitament, sinó còmplice. No afirmen que les coses no siguin identificables, sinó que no ho són a la primera de canvi ni sota el prejudici o l’estereotip amb què primer s’identifiquen. No diuen que la dansa no es pugui llegir, sinó que no es pot llegir d’una sola manera, perquè rebre-la com a text ens obliga primer que res a teixir-la (a llegir-la interpretativament) i a compondre-la com a context amb uns espectadors convidats a ser actius. Gràcies al seu fer murri, doncs, les Big Bouncers són bigger than life perquè són dansa: hi ha el mateix moviment que a la vida, però a la vista i sota la lupa. Són dansa que obre les portes als sentits, entesos aquí tant en el sentit corporal com en el dels significats. Sempre transparentant les peces, sempre ensenyant la trama i fent-ho tot in situ (per a elles l’escena és “posar-se a fer”), però amb mirada quàntica. Al capdavall, com a intèrprets i com a grup són físiques i amb química. Tota una constel·lació.

Joaquim Noguero

La constel·lació BIG BOUNCERS tindrà lloc al Mercat de les Flors de l’11 al 14 d’abril de 2019

 

Deixa un comentari