‘El món que t’omple’, per Quim Noguero

“Sempre recordaré a la Teresa
[…] Ens ensenyà a ballar, a cantar i a estimar.
D’això era ella
la que més sabia,
amb una floreta al seu cap
i un mocador negre al coll.”
Ovidi Montllor: “Homenatge a Teresa”,
de l’àlbum A Alcoi (1974)


Vestida de negre, Santa Teresa de Jesús també tenia una floreta al cap, sàvia d’amor, ni que fos per l’absolut. Al capdavall, fondre’s amb Déu és fondre’s amb tot déu, és omplir-se de tot, del món que t’omple, en giravolt metafòric a l’estil sufí o dervitx, coreografies que busquen ser la punta de rosca del cosmos, l’esperit fet cos, a un pas del panteisme. Potser ni tan sols a un pas. Per això la mística té tant de travessia en el desert com de llum brillant, de via ascètica com de sensualitat de l’ànima en clímax permanent. De la caiguda a l’elevació hi va molt de camí pla, rutines del cos, ballar-la cada dia, desfer per fer, assumir qui s’és per ser qui es vol ser: TOT. Ser-ho tot. La imaginació és la boja de la casa, deia Santa Teresa de Jesús. La marginada. Però precisament perquè la imaginació és poder cal partir de baix. Des de la caiguda. I fer perquè se n’alci la persona.

Així comença Teresa, aquest homenatge a la poeta mística Santa Teresa de Jesús (“Vivo sin vivir en mí,/ y tan alta vida espero,/ que muero porque no muero.”). A la peça, l’homenatge a la mística castellana s’articula en paral·lel a l’obra de l’escriptora francesa cristiana d’origen jueu Simone Weil, compromesa amb el dolor d’altri, amb els desarrelats, amb la lluita contra la injustícia (va ser a la columna Durruti durant la Guerra Civil i després a la Resistència francesa), reivindicada per la consciència crítica d’Albert Camús i després per tants i tants escriptors i pensadors europeus. Comença així, doncs, aquesta peça de Corchero: amb la caiguda, amb el cos que s’alça i busca un nord, un camí que és un estat de l’ànima, una forma de contemplació (Camino-Michi es deia la peça en què el 2010 repassava la seva trajectòria). Al capdavall, la diferència que va entre la mística de Santa Teresa de Jesús i la de Simone Weil vindria a ser la mateixa que va de Kazuo Ōno a Min Tanaka, els dos mestres de Corchero: el primer era poesia en moviment, mentre que el segon, acabant al mateix lloc, tenia un mètode, un sistema, per ajudar d’altres a arribar-hi. De Santa Teresa a Weil hi va el mateix. La segona serveix més directament el món social i la política, ni que sigui des de la prepolítica, des de la reflexió i l’assaig. Pensaments seus que han creat l’atmosfera d’aquest espectacle? Posem-ne dos que em sembla que expliquen la relació directe entre la dansa i el pensament, entre la poesia (que és imatge, encarnació de la idea) i el pensament. Diu Weil que la persona més perfecta, la més autènticament humana, és alhora treballador manual i pensador (“pensament i acció units”). I resumeix la idea d’una possible “teoria de la percepció” en els termes següents: “el cos actua per a l’enteniment com el bastó d’un cec, que de l’obstacle percebut per la punta n’avisa la mà que en sosté l’empunyadura”. Certament això és la dansa. Sobretot la dansa d’Andrés Corchero. Una antena de percepció. La punta de transmissió del bastó. La lectura de les coses pels ulls del cos, savis d’aquest braille, savis d’aquest ball.

— L’obra no parla de Santa Teresa –diu el coreògraf–, sinó que presenta sis dones que l’encarnen. Són sis Tereses diferents. Inspirats també per l’obra de Simone Weil, sobretot La gravetat i la gràcia, no representem cap vida, sinó que ens omplim de les paraules d’aquestes dones per portar-les a escena. Sense text. Amb el cos. Sentint com elles el dolor i la gràcia. Sent-les, de fet. Sent cada cos no res més que un vehicle per percebre-ho i expressar-ho tot. Per fondre’s amb l’universal, en diguem energia, en diguem Déu, en diguem cosmos. De fet, les creences particulars de cada membre de l’equip són molt diferents pel que fa al tipus d’aproximació que cada una ha fet a les mateixes paraules.

Cada intèrpret parteix de com les SENT i de com les ÉS. Les senten sent-les, sí, amb les antenes a tota potència. Corchero no dicta moviments, crea contextos perquè les coses passin. I la gent que l’acompanya sempre és especial, tan rara avis com ell, per dir-ho amb el nom de la companyia. Gent particular, però generosament integrada a un equip. Les intèrprets són Fàtima Campos, Magdalena Garzón, Carla Moll, Ana Pérez García, Anna Pérez Moya i Donia Sbika

— Totes són genials. La Fàtima és la més gran i de més recorregut professional, ha treballat amb moltes companyies, i això li fa projectar en escena una tranquil·litat, un estat de calma, de serenitat i de seguretat tan grans, que ajuda molt a la peça i que ha estat molt bonic per al grup. Molt sensible, també. La Magdalena transmet una mena de malenconia que no és tristor, sinó fe en alguna cosa, una creença que no és divina, però la posa en un estat d’ànim molt elevat. A la seva edat és curiós notar-la tan clarament en aquest lloc. Amb l’Ana Pérez García –perquè n’hi ha dues, d’A. Pérez, dins l’equip– fa anys que hi treballo, és també la meva assistent de direcció, i el que en destacaria més és la seva abnegació, el lluitadora que és, i aquí ha estat clau perquè s’ha trencat el taló d’Aquiles i el procés de recuperació li ha representat viure en carn pròpia el dolor i el sacrifici físics que apareixen a l’obra. M’agrada també per com busca sempre més enllà de si mateixa, amb cap, però també amb molt de foc a dins. De l’altra A. Pérez, l’Anna Pérez Moya, me n’agrada el joganera que és, com punxa i li diverteix portar la contrària i qüestionar-ho tot: preguntar-se contínuament què feia ha estat molt interessant al llarg del procés de creació de la peça. La Donia és suïssa, va fer un taller amb mi al seu país, i és una persona amb una gran força vital, potser la més distanciada cap al fet pròpiament religiós, amb una energia molt trencadora, sense formes establertes, molt lliures. I la Carla és la més jove i, no sé si té a veure amb l’edat, però hi veig una puresa que la fa brillar d’una manera molt especial, molt seva, en escena. El més interessant de veure-les treballar juntes ha estat, precisament, notar com ha acabat sortint com és cada una.

No hi ha text a Teresa. La dramatúrgia la creen les imatges, resultat de la vivència de cada una de les intèrprets al llarg de tot el procés de treball.

— En dansa, tots treballem per imatges, però què vol dir i com s’articula dramatúrgiament en la realitat física de cada un dels nostres mons… no és fàcil d’explicar. Parlo de com el cos es transforma en escena i de com així teixeix la impressio d’un cos que és el mateix i molts alhora. En aquest obra això era clau.

Andrés Corchero treballa amb qui coneix bé, amb qui confia, amb la gent de qui valora l’ofici i l’actitud, amb qui pot crear amb el cap tranquil, però amb foc al cor. Confia en la intuïció. En ell i a prop seu, la dansa és un estat. Teresa comença amb el grup (l’ànima abandonant el cos de tots aquestes Tereses, terrenes de cop) i acaba en el grup. Acaba en la unitat, la recuperació de la llum, que tant és Déu com la fusió amb tot. Aquesta és en el fons l’essencia del butoh, el llenguatge que per a Corchero ha exercit sempre d’aquell bastó de cec que deia Weil. La seva forma de ballar el món, de ser la fulla que esdevé portaveu de la força del vent i de l’aigua.

— No anomeno “butoh” el que faig per no caure en la trivialització dels estereotips que se’n sol tenir, però tot el que sóc ho he après del butoh. El més profund de mi ho és. L’essencia del butoh és la cerca d’un universal que va més enllà d’un mateix, la llum de més enllà de la foscor, superar els propis límits, trobar la necessitat d’existir. Aquesta recerca genera moviment amb una essencia real, que no busca una forma perquè sí, sinó just aquella que respon a una necessitat física i vital. Busco això amb un tempo calmat, tranquil, contemplatiu. I això no té res a veure amb la velocitat real del cos. És una actitud, l’estat amb què encares el moviment. Jo puc defugir les formes plàstiques més externes del butoh, però ho sóc essencialment, perquè em sento un mitjà per a alguna cosa que va més enllà dels meus límits. És la desaparició individual per fondre’s amb l’universal. Assolir la plenitud des de l’ascetisme del cos.

I què és la mística?

Joaquim Noguero

ANDRÉS CORCHERO presenta ‘Teresa’ del  4 al 7 de març al Mercat de les Flors

Links:

· Blog d’Andrés Corchero: http://andrescorchero.blogspot.com/

· Documental El alma del baile:

· Andrés Corchero en Retrat coreogràfic de Núria Olivé:

· Solo Now-here man d’Andrés Corchero a Bombas Gens, en diàleg amb l’exposició de fotografia japonesa La mirada de les coses:

· Declaracions d’Andrés Corchero a propòsit de Now-here man a La Pedrera:

Altres links:

· Camino-Michi. Jornada I: Corchero i Saura a l’Antic Teatre:

 

· Camino-Michi. Jornada II: Corchero sol a l’Antic Teatre:

 

· Camino-Michi. Jornada VII: Corchero sol a la Fundació Miró:

 

· Clip de Present vulnerable, de la cia Rara Avis (Andrés Corchero i Rosa Muñoz), espectacle al TNC (2009) basat en poemes de Feliu Formosa:

 

· My Neighbor Sky. d’Oguri i Andrés Corchero al pavelló Mies Van der Rohe i a la Fundacio Miró (2012-2018):

Bibliografia:

· ANDREU GOMILA: “Abstraccions (poesia i dansa). Arran de Present vulnerable, d’Andrés Corchero, a partir de la poesia de Feliu Formosa. Reflexions entorn de la dansa, número 4 (Mercat de les Flors, temporada 2009-2010), pàgs. 36-37.

· JOAQUIM NOGUERO: “Compañeros de viaje, entre la realidad y el deseo”, text de presentació per a les pàgines 4-7 del catàleg Al llarg de tota una impaciència, en celebració dels deus anys de la cia Rara Avis 1993-2003.

Deixa un comentari