DRAMATÚRGIES DEL DEBAT: Numància. Debat entre espectadors a propòsit de “10.000 gestos”, de Boris Charmatz. Per Oriol Puig Taulé

El protocol de conversa Numància té una regla senzilla: els espectadors i moderador seran tancats amb pany i forrellat mentre no aconsegueixin concertar, redactar i aprovar per unanimitat un document que (intentant integrar les opinions de totes, i sense ser una mera transcripció de la sessió) constitueixi un judici, opinió o comentari estructurat sobre l’obra. L’artista podrà esperar rere la porta i quan el veredicte argumental del grup estigués llest, se’l convidarà a escoltar la lectura del document. En cas que l’artista estigui absent, se li pot enviar el document per email.

10.000 gestos per 10.000 espectadors (o més)

Una postal en movimiento de la vida exacerbada.

Per moments pertorbador, no saps si molesta o no. Sensació ambigua. Almenys no t’avorreixes. Brutal, energia que et pertorba o et torna boig. Els intèrprets transmeten molt.

M’ha sobtat enormement que l’obra s’ha relaxat moltíssim quan tots els intèrprets han vingut al públic. Hi ha hagut un pffffff…. S’ha rebaixat la tensió. Interacció amb el públic genera una dinàmica que relaxa l’espectador. “Ostres, ara què faran amb nosaltres?”. T’adones que són persones i es crea una atmosfera irreal. Éssers posseïts, sents la seva respiració, la suor. Són cossos, són persones.

La suor ja es notava abans que pugessin. Hi havia vida, hi havia intensitat. Normalment no m’agrada un contacte físic amb algú que no conec. Així com fa uns anys m’hagués molestat, aquesta vegada no ha estat així. S’alliberava una tensió. M’ha semblat quelcom molt positiu.

10.000 gestos és un muntatge, estèticament, molt equilibrat: escenografia senzilla, vestuari circense i gestos grotescos. He agafat la mà de la persona del meu costat i cada vegada l’agafava més fort. M’he sorprès a mi mateix perquè m’he emocionat molt.

He tingut diferents pics d’emoció. Al poc temps de començar l’obra, he tingut la sensació que ja ho havia vist tot. Me n’anava cap avall i més tard em tornava a enganxar. Em quedo amb una molt bona sensació.

Sé que això no era una peça sobre el Rèquiem de Mozart, però he vist l’obra a través del Rèquiem, i la companyia ho ha transmès molt bé. La sensació que he tingut veient l’obra ha sigut la mateixa com quan vaig assajar, durant un any, el Rèquiem de Mozart. La bogeria, sobretot. He agraït moltíssim que tinguéssim aquesta música. Els moments de crits corals em transportaven a obres on tens l’infern.

Mentre me la mirava, em preguntava com deuen sentir-se els ballarins, i com saben quan entrar i què fer. Em preguntava fins a quin punt estava tot coreografiat i fins a quin punt era lliure. Si és coreografia, em fascina com es pot coordinar tanta gent ballant al mateix temps. No sé si realment hi havia 10.000 gestos. Potser n’hi havia molts més.

Han aconseguit que el meu pensament volés. Tot i les limitacions del nostre cos, l’esforç dels ballarins m’ha fet sentir una sensació de llibertat.

Aquí jo buscava missatge, i no el veia, i m’estressava. El títol de l’obra és 10.000 gestos. M’he adonat que ells els contaven, i que no feia falta un missatge. Estaven fent gestos, un rere l’altre, tots seguits. No fa falta més reflexió.

Feia temps que no veia una obra amb un missatge tan profund: el cos té moltíssimes possibilitats. Veient aquest bombardeig de gestos i imatges, has d’anar al fons de tu mateix i veure què significa per tu. Un resum de la vida: naixement, amor, guerra, mort… El Bosco. La vida.

Col·lecció de gestos quotidians. Museu de la dansa. Demostració de bellesa, incloent l’horror. Homenatge a la bellesa real. Cadascú ha vist una obra diferent, la seva obra. No es pot explicar. Com la vida mateixa.

 

Deixa un comentari