DRAMATÚRGIES DEL DEBAT: Barcelona. Debat entre espectadors a propòsit de “Venezuela”, d’Ohad Naharin. Per Bàrbara Raubert

Comença un nou protocol Barcelona dels Agost Produccions, que vol dir: tot o res, blanc o negre, sí o no, or o plata (mai plàtan). I això costa, i tant que costa! Perquè el que ens agrada és matisar, condicionar, relativitzar, contextualitzar… i així anar posant palades de sorra fina damunt una veritat despullada, tota crua, que potser ens fa vergonya de mirar a la cara.

És per això que el Miquel Valls es converteix en un mestre de cerimònia fonamental entre els dos bàndols enfrontats i el banc amb els indecisos. Ara és l’apuntador i memòria, ara marca el temps, ara fe caure la guillotina sobre la frase que començava a repetir-se, ara n’accentua el sentit de les paraules… En definitiva, el Miquel era l’atiador que bufa cada cop que baixa la flama i que, sense por de convertir-se en un piròman, va afegint tots els tions que té a l’abast. A la sala també hi havia vi a dojo, però crec que hauria preferit gasolina…

L’autor de la peça, Ohad Naharin, ha explicat repetidament que les seves obres no volen dir res, que el seu és un joc de composició entre els diferents elements escènics (els ballarins, la música, l’espai, la il·luminació, les paraules i, fins i tot, el títol) i que, a més, no cal voler dir res, perquè la gent ja carrega les obres amb els seus propis significats. I certament aquesta Dramatúrgia del debat així ho va demostrar.

Tant a la banqueta dels que estaven a favor com a la dels detractors, van començar la seva argumentació pel títol de l’obra, Venezuela, posant-lo en relació a la peça i a aquesta amb l’escenari polític internacional. Els detractors deien que es fixava en un país amb problemes, quan podria haver mirat el seu propi Israel. Els que estaven a favor entenien que el títol al·ludia a qualsevol dictadura, en general, i que justament Venezuela és ara un boc expiatori que distreu l’opinió pública de problemes més propers. Sembla que ni uns ni altres no sabien que en hebreu “ven” és un sufix com el nostre “i”, i que en un inici la peça s’havia de titular Ezuela Venezuela, que havia triat aquest país únicament perquè li funcionava sonorament com a frontissa compositiva d’una manera similar a com havia pensat la coreografia, però que després es va adonar que ningú no entendria aquesta gracieta i es va quedar amb Venezuela. I així ens va deixar a nosaltres sense broma i mirant la peça en clau d’actualitat política.

Un altre tema que es va tocar des de les dues bancades va ser el de la importància de la companyia Batsheva, creada el 1964 per Martha Graham, dins el context dansístic internacional d’avui. I, és clar, no tothom ho veia igual. La majoria deien notar tot el pòsit de la seva trajectòria i del llenguatge gaga inventat pel coreògraf; altres es preguntaven si era justament la trajectòria –i no la peça- la que aixecava els aplaudiments. I, els menys, exclamaven que no s’haurien d’acceptar peces com aquesta d’una companyia amb tal trajectòria. Podria ser que afluixés el nostre sentit crític davant d’una companyia important que ve agombolada per anys crítiques positives? Podria ser que ens costés anar en contra del gust dominant? Segurament sigui més fàcil experimentar la vida des del convenciment del que fem i estar d’acord amb els propis actes (com el fet d’haver triat anar al teatre i pagar una entrada per veure aquesta obra en concret) que no pas acceptar que no sabem realment cap a on anem i que, a més, tot a punta a que ens hem equivocat.

Després es va parlar d’aspectes formals de la peça, i tampoc no hi havia consens perquè una mateixa acció (com pot ser repetir la coreografia consecutivament però canviant la música) per a uns pot semblar la cosa més agosarada i trencadora i per a uns altres un exercici acadèmic. El punt de vista dependrà bàsicament de l’experiència prèvia de cadascú, i això genera una tensió que aflora entre els que ja ho han vist tot i en llegir l’obra amb les eines de l’experiència queden orfes de plaer, i els que han estat gratament sorpresos i ara els diuen que és perquè no ho havien vist abans. Per a qui dels dos treballa Ohad Naharin? Si ho pensem bé, no hi ha cap llenguatge que no sigui autoreferencial i demani ser-hi aprofundit. L’etimologia de les paraules ens parla del seu significat a través de les paraules de les quals provenen, igual que uns moviments ens parlen sempre d’uns gestos anteriors, i conèixer-los ens explica el seu origen i la seva força.

Escoltem arguments sobre la dificultat del que fan els ballarins, com un valor positiu. Escoltem arguments sobre la dificultat d’entendre la història que ballen, com un valor negatiu. I escoltem emocions, moltes emocions, positives i negatives. Ara que estem en ple gir emocional de les ciències socials, l’argument de “si jo ho sento així”, “si jo m’emociono”, “si jo he gaudit”, semblen irrebatibles. I encara més quan van farcits d’anglicismes: es diu que la coreografia va a llocs molt “dirty”, s’al·ludeix al “background” de la gent, es qualifica la companyia de “mainstream”, de no ser prou “underground” i d’anar zero “deep”. Però, és clar, som a Barcelona, i en ple Mobile World Congress!

Quan falten 10 minuts per a que s’acabi el debat, el Miquel demana anar a sac. S’ha cansat d’omplir gots de vi i, si pogués, ara tiraria el vi directament sobre la gent. La gent ho nota i s’abraona, de sobte el coreògraf és un dictador perquè ens ha obligat a veure la peça dues vegades i s’assumeix com un dogma que l’egocentrisme és necessari per crear. A partir d’aquí ja tot s’hi val.

Al llarg de l’hora hi ha hagut alguns trànsfugues que han canviat de bàndol: dos persones del bancal dels indecisos han passat cap al dels negatius, una altra ha anat cap al dels positius, i una persona del bancal positiu ha passat al negatiu, tots ells justificant el seu moviment per la necessitat de prendre la paraula, com si, ara sí, ho haguessin entès. El darrer tema que sorgeix té a veure amb l’èxit. Què fa que una peça surti bé? És l’acumulació de diferents aspectes positius, per la seva harmonia, per fer-nos sentir a gust, per saber-nos incomodar, per fer-nos viatjar…? Acaben afirmant –i sense que ningú ho contradigui- que l’èxit més gran de la peça ha estat provocar aquest diàleg.

Deixa un comentari