‘Del negre al blanc i de la claror a la foscor’, per Bàrbara Raubert

La Ribot

Fons verdós. Per la dreta entra una stripteasista en vestit de carrer. De cada peça que es va traient, en cauen cartes de bastos. En tombar-se per sortir es veu que duu a l’esquena una carta de joc vista de dors.

Joan Brossa

Strip-tease i teatre irregular, 1966-1967

Christa Leem, vedet mítica de El Molino, especialista en striptease i icona de la llibertat dels 70, va interpretar aquest número l’any 1977, al programa televisiu Mirador dedicat a Joan Brossa. Era el primer striptease emès per televisió i la censura el va deixar malparat. La primera peça en solitari de La Ribot (Madrid, 1962) també va ser un striptease de roba i de prejudicis, Socorro! Gloria! (1991), sense conèixer encara aquest poeta que més endavant es convertiria en un referent involuntari.

Havia rebut una formació clàssica -que no ha marxat mai del tot del seu cos i del seu posat- però La Ribot va voler quedar a soles amb el seu cos nu com a material de treball a partir del qual construiria una de les trajectòries més singulars de la dansa contemporània europea de les darreres tres dècades, marcada per una estètica povera i de fina ironia conceptual.

A Madrid protagonitzà l’esclat de la dansa contemporània dels 80 i 90, primer amb Bocanada Danza (1985-1988) -la primera companyia de dansa contemporània de la ciutat-, al costat de Blanca Calvo i amb Olga Mesa, i després, a partir de 1995, amb el  col·lectiu U.V.I.-La Inesperada, amb les integrants de Bocanada més Elena Córdoba, Ana Buitrago i Mónica Valenciano. Fou una associació informal destinada a crear punts de trobada entre diferents artistes i disciplines, amb una intenció clara vers l’experimentació sense resultats obligatoris que acollí repetidament el Teatro Pradillo, amb sessions d’improvisació en les que participaren Àngels Margarit, Maria Muñoz o Pep Ramis, entre molts d’altres. El 1997 el mateix grup engegà Desviaciones, un festival pioner i d’abast internacional que dura fins el 2011.

Però el nom de La Ribot no només s’associa a la dansa. Si bé fou homenatjada amb el Premi Nacional de Dansa el 2000, també la poden convidar a un festival de mim (ICA, Londres, 1997) i estar representada per una galeria comercial, com la Galeria Soledad Lorenzo de Madrid. Amb la mateixa actitud distingida es mou pels diferents ambients i n’esmicola les bases, els seus fonaments, com si només els haguessin posat allí perquè ella pogués jugar-hi fins a destruir-los, la creació a través de la destrucció. Així, envoltada de runes i confusió, d’extres immòbils i protagonistes que fugen, el caos acaba sent la coreografia més bonica de totes les possibles.

El focus que posa en allò perifèric, com els figurants -o els ballarins dins l’entramat cultural, la classe subalterna que diu l’Aimar Pérez Galí- la condueix a la creació de 40 espontáneos (2004) amb intèrprets no professionals o els diferents Film Noir (2014-2016),  on tapa amb franges negres els protagonistes de pel·lícules mítiques per obligar-nos a mirar el paisatge humà, la massa sense nom, l’alteritat d’un fora de camp que és el pont cap a l’espectador.

Després d’aquell primer striptease, La Ribot va començar la sèrie de Piezas Distinguidas a la manera de fragments (petites runes arqueològiques, museables) d’un discurs amorós (d’amor a les idees) que ha transitat tota la seva vida i amb els que ha expandit la idea de coreografia i ha re-emmarcat la idea de cos com a objecte i subjecte, mentre es traslladava de Madrid a Londres (1994) i finalment a Ginebra (el 2004), on crea un departament nou per a les arts vives, Art/Acció a l’HEAD (Haute école des Beaux Arts et de design) i encara hi viu.

El cos sense roba de La Ribot és un nu artístic i un artista sense abric alhora, un objecte per ser mirat i una idea que s’imposa per la seva fragilitat, l’artista i el seu material, en un mateix lloc i en un mateix instant. Les Piezas Distinguidas poden tenir entre 30 segons i 7 minuts, com un exercici de haiku japonès, un caprici escènic, un gag humorístic o un espot comercial de significat obert però on hi cabria qualsevol cosa. Com aquell cub Maggi que Jean-Paul Morel explica que s’inventà alhora que el cubisme i, a l’igual que aquell, amb la intenció de reunir el màxim de nutrients en el mínim d’espai. Una síntesi minimalista que ha fet fortuna, s’ha mantingut en el temps i ha trobat el seu propi mercat.

Declarades com a coreografies segons la classificació de propietat intel·lectual, La Ribot ha creat un sistema amb el que ven el concepte, dins el mercat d’arts visuals, i el comprador n’esdevé un propietari “distingit”. Ja n’ha venut casi una trentena, de Piezas Distinguidas, sense donar res més que la idea i la possibilitat d’assistir a les seves representacions. Però, és que es pot posseir una idea? I un cos? I una dona? Sembla que sí, i no només si parlem d’art.

La mirada de La Ribot, lluny de tota possibilitat de melancolia, és més aviat múrria, alguns diuen que s’assembla a Buster Keaton. I com ell a The cameramen, o com Dziga Vértov a L’home de la càmera, La Ribot també juga amb les imatges filmades, i des del l’any 2000 pren la càmera com si es tractés d’una extremitat més del seu cos, hereva del gest d’Yvonne Rainer o Dan Graham. Si de Keaton en treu la sorpresa de l’absurd, de Vértov l’absurd que forma part de la realitat; ella diu que utilitza una càmera-periscopi.

I amb aquest periscopi personal -tant si du càmera com si no- travessa qualsevol medi per plantar-hi un interrogant nou o una crítica soterrada. Així passa del ballet clàssic a la performance, del teatre a la galeria d’art o al museu. L’any 2010, va crear una instal·lació de 50 cadires pirogravades per a la Hayward Gallery de Londres, Walk the chair , dins l’exposició Move-choreographing you, al costat dels ginys de Bruce Nauman, William Forsythe o Robert Morris. I a continuació, del blanc al negre altre cop, de la llum a la foscor, del mostrar-se a l’amagar-se, de la cruesa a la intimitat. Si primer, passant de la caixa negra al cub blanc, la dansa afirmà el seu poder discursiu, tornant a la foscor, ara busca l’emmascarament del contrallum i la intimitat d’un xiuxiueig amb l’espectador.

És en aquest espai de penombra que habita Another distinguée (2016), amb la que arribem a les Piezas distinguidas #46-53, 25 anys desprès d’haver-les començat i amb un nou striptease, aquest cop masculí. “El silenci és l’original, les paraules són la còpia”, deia Joan Brossa. I el xiuxiueig acompanya el pensament.

Bàrbara Raubert

LA RIBOT presenta Another Distinguée al Mercat de les Flors els dies 11 i 12 de març de 2017

Bibliografia

BERGER, John (2000): Modos de ver. Gustavo Gili, Barcelona.

LEPECKI, André (2006): Exhaurir la dansa. Performance i política del moviment. Col·lecció Cos de Lletra. Centro Coreográfico Galego-Mercat de les Flors_Universidad de Alcalá, Barcelona.

SÁNCHEZ, José A. (2006): Artes De La Escena Y De La Acción En España 1978-2002.

Edita la Universidad De Castilla-La Mancha, Cuenca.

SÁNCHEZ, José A i CONDE-SALAZAR, Jaime, ed. (2003). (2006): Cuerpos sobre blanco. UCLM – Desviaciones – Comunidad de Madrid, Cuenca.

Links

Web La Ribot

http://www.laribot.com/home

Fundació Joan Brossa

http://www.fundaciojoanbrossa.cat/obra.php

Web de l’exposició Move-choreographing you

http://move.southbankcentre.co.uk/microsite/

Escola HEAD

https://www.hesge.ch/head/

Aimar Pérez Galí, Sudando el discurso (2013)

http://www.aimarperezgali.com/index.php/projects/sudando-el-discurso–sweating-the-discourse/

Història d’El Molino

Historia

 Vídeos

The Cameraman (1928), amb Buster Keaton

L’home de la Càmera (1929) de Dziga Vertov

Yvonne Rainer, Hand-Movie (1966)

Yvonne Rainer: Trio A (The Mind Is a Muscle, Part I), (1966)

Dan Graham, Performer/Audience/Mirror (1975)

La Ribot, Film Noir (2014-2016)

Deixa un comentari