‘Dansa i museu’, per Bàrbara Raubert

'Dansa i museu' - MERCAT DE LES FLORS

Cada cop és més habitual trobar accions de dansa en museus d’art, des que Anna Halprin es va encarregar d’estrenar el Berkeley Art Museum quan aquest es va fundar l’any 1970 amb Parade and changes (peça que va recuperar l’any 2013 quan el museu va canviar d’edifici), a la mateixa època que el Whitney Museum havia començat una sèrie d’activitats performàtiques, principalment jams de jazz, i l’any 1971 Trisha Brown hi apareixeria caminant per les parets amb la seva peça Off the wall. També hi van passar Deborah Hay, Meredith Monk, Yvonne Rainer, Steve Paxton i Lucinda Childs, entre d’altres, fent que la dansa activés l’espai amb noves interpretacions i s’activés en ell com a nou espai d’acollida.

La incorporació del temps en el discurs de l’obra afecta les bases de la institució i la idea d’allò no permanent i transportable. En paral·lel, la dansa adopta objectes convertits en elements performatius, com a la peça abans esmentada de Trisha Brown amb les cordes, on el cos busca capgirar les lleis de la gravetat i establir una altra relació amb l’edifici. I amb aquesta normalització que ha inculcat característiques pròpies a la dansa que, fins al moment, no ho eren, també s’altera la percepció del museu per part dels seus visitants.

Als 90 algunes de les grans institucions es renovaren afegint espais dedicats a les arts en viu, com la Tate de Londres, que va obrir The Tanks el 2012, i altres inclouen algunes exposicions dedicades a la dansa, com la retrospectiva d’Yvonne Rainer, Body Space Language al Museum Ludwig / Bregenz (2012), o la dedicada a Simone Forti: Thinking with the Body al Museum der Moderne Salzburg (2014).

Boris Charmatz l’any 2009 organitza el viatge oposat convertint el Centre Coreogràfic Nacional de Regnes en el Museu de la Dansa, en un intent de valorar com a patrimoni la recerca d’estudi i l’ensenyament de la dansa, alhora que n’escrivia un manifest en la línia de les avantguardes artístiques. Ell estarà uns dies al MACBA presentant un arxiu vivent de la dansa del segle XX.

Al MNAC, Jordi Galí presentarà una partitura de gestos modificats per la matemàtica, l’espai i l’espectador, mentre que Peter Stamer construeix un entarimat de fusta que fa de gàbia i de castell alhora, a partir del pensament de Nietzsche.

Deixa un comentari